Presidents

MONTILLA. M'és molt incòmode escriure aquest article, però, moralment, crec que he de fer-lo. El president Montilla no hauria d'haver anat de senador a Madrid. Aquí, ho han fet altres presidents, com el de la Generalitat Valenciana (Joan Lerma) o el del govern balear (Francesc Antich). I, fora del país, el de la Xunta de Galícia (M.Fraga). Però parlem d'una altra cosa, del president número 128 d'una continuïtat institucional que es remunta al segle XIV i que ha sobreviscut totes les maltempsades. Tinc afecte per al president Montilla, la seva aposta pel català ha estat molt positiva i la seva presidència exemple que som un país integrador i d'oportunitats. Però mai no hagués hagut de fer aquest pas. Algú que ha presidit Catalunya no ha d'aspirar a res més que no sigui fer d'estadista, autoritat moral, consciència cívica, de país, i no pas referent de sigles. Com ha pogut passar això? Com ho ha permès el seu partit, el Parlament, el govern? Ningú de confiança personal o de prou autoritat institucional no ha estat capaç de dir-li-ho i dissuadir-la'n? Això dit, si volem que un expresident no faci res més que no sigui això, cal canviar el sistema i posar les condicions perquè pugui fer aquesta funció nacional, representativa, suprapartidista, amb plenitud, i no hagi de preocupar-se per la seva subsistència quotidiana amb un mínim de qualitat. I això inclou un sou digne, no astronòmic, però digne i amb caràcter vitalici, cosa que ara no passa amb cap expresident. No es pot demanar segons què i, alhora, imaginar que hi ha qui viu dels aires del cel. La gent, incloent-hi els expresidents, són persones, mengen, consumeixen i no és descartable que fins i tot paguin hipoteques i tinguin família al seu càrrec. Potser si aquí existís aquest estatuts de consideració social i respecte polític, que tots els països democràtics del món tenen cap a qui ha ocupat llocs singularíssims en la seva arquitectura institucional, d'altra manera ens anirien les coses. Un expresident ja no és només ell, sinó que representa tot el país que ell ha presidit. I aquest país és molt més que un escó mut al Senat.

MAS. Es prepara molt els temes, és seriós i ha estat tenaç per arribar a la tercera oportunitat, treballant amb regularitat al llarg de dues legislatures. Li ha tocat estar al davant en un moment econòmic delicadíssim. Però hi ha coses que no costen diners, perquè són actituds. I un president de Catalunya, dins i fora del país, en les seves intervencions públiques, ha de parlar en català. La llengua té un poder simbòlic i cap president de cap país no renuncia mai a deixar de simbolitzar allò que representa. Quan algú, en l'espai públic, utilitza un idioma i no pas un altre, fa una opció, no només comunicativa, sinó també civil, representativa, de país, perquè vol simbolitzar alguna cosa en concret. I què simbolitza el president de Catalunya quan recentment, al Vaticà, en una exposició de Gaudí, o a l'àrea metropolitana, inaugurant una empresa estrangera, fa el discurs en la llengua oficial de l'Estat espanyol? No té ningú que cuidi aquestes coses bàsiques, perquè la màxima representació de Catalunya, efectivament, ens representi? Amb quina legitimitat podem dir al darrer immigrant acabat d'arribar que parli una llengua de la qual, tan sovint, dimiteixen un nombre destacat de catalans, a l'hora de la veritat? Un president ni ha d'anar de senador, ni ha de renunciar o empetitir, en públic, la llengua del país que presideix, mai, enlloc. Simplement perquè és el president de Catalunya.