Entremig

L'escaiença en dimecres d'aquest 7 de desembre d'enguany fa sentir-se –per dir-ho en atenuada imatge– talment un tall de mortadel·la: entremig –si no en l'endemig– de l'hipotèticament anomenable Constipuripont (qui opti per la irreverència, basta que hi substitueixi la consonant líquida per la dental sorda).

I bé, això és pas així per un atzar de calendari? O bé hi ha altres raons, no gens aleatòries, que motiven el despropòsit d'aquesta síncope (laboral, existencial, etc.)?

Perquè basta haver-se llegit Saber el temps. El calendari i la seva significació en la societat moderna (1985), de Salvador Cardús, per tenir clara consciència que poques coses hi ha de menys innocents que la disposició de festivitats al llarg de l'any.

Però millor fem memòria. Transició espanyola. No es renuncia a res dels quaranta anys anteriors. Simplement s'hi sobreposa. A la inveterada Fiesta Nacional de la Raza y de la Hispanidad (12 d'octubre), se n'hi afegeix la del nou Fuero de los Españoles, ara dit Constitución (6 de desembre). En idèntica lògica a la pancarta aquella de la manifestació de desembre de 1946: “Si ellos tienen UNO (= United Nations Organization; després, ja traduït, ONU), nosotros tenemos dos”. Dues Fiestas Nacionales, doncs, en lloc d'una.

I el Nacionalcatolicismo, que, al seu torn, imposa de mantenir la Inmaculada Concepción (8 de desembre). Els canonistes deuen saber per què, en aquella avinentesa, l'Església va preferir de sacrificar el Corpus Christi, que es remunta al segle XIII, en benefici del dogma de la Puríssima, que no és sinó de mitjan segle XIX.

Vet aquí, doncs, els galdosos orígens d'una setmana tan trinxada com aquesta. I és que la detenció del poder no sols permet de decidir quan es penca i quan es jau. Sinó que la mateixa facultat de determinar quan toca, l'una cosa i l'altra, crea poder. Perquè tothom sàpiga, aquí, qui mana.