És la fi de la història
Hi ha una història que s'acaba. Els escàndols més recents de la realitat social i política europea i mundial ens mostren tant l'absurditat de l'economia com els abusos del poder financer que, saltant-se la legitimitat, està polvoritzant la democràcia representativa. A Grècia, a Itàlia i arreu d'Europa la finança dicta la política dels estats.
No és una simple crisi econòmica conjuntural. Tampoc només una democràcia imperfecta. Xavier Díez subratllava el 16 de novembre en aquest diari la irracionalitat d'unes mesures econòmiques abocades a l'estancament. Avui podem veure, però, que es tracta d'una fallada més general i profunda pel fet que els instruments col·lectius que tenim a la nostra disposició (econòmics i polítics) situats en la nova dinàmica només ens poden abocar a un futur sinistre. El sistema, contradient els seus mateixos fonaments, avança vers la seva autodestrucció. I ràpidament; de manera que, com més aviat en siguem conscients, més probabilitats tindrem de sortir-nos-en.
Es tracta realment de la fi de la història, però de la història del sistema anomenat liberal, tal com ha estat fins avui. Fins ara el món es movia arrossegant contradiccions cíniques
que permetien l'existència d'un centre econòmic pròsper i democràtic acompanyat de dictadures ben explícites, aliades seves, arreu del món. Avui és el cor del sistema polític i econòmic el que està donant mostres, no sols de no saber allà on va, sinó de no posseir cap altre mecanisme de regulació que el recurs creixent al despotisme: d'aquí la indignació de molts i la perplexitat de la majoria davant l'amenaça d'una mena de Quart Reich que subjuga Europa sota la forma d'una dictadura financera, tal com ha assenyalat recentment Xavi Oca a Llibertat.cat.
Ara ja s'ha fet imprescindible interrogar-se sobre la falla de tot el conjunt (l'economia, la política, l'ètica) perquè s'han desbordat els principis més elementals de la lògica que regula el comportament humà col·lectiu: pagar justos per pecadors. Proclamar el dret al treball i a l'habitatge amb la meitat de la població jove sense feina i llançant al carrer famílies senceres. Guanyar-se el pa amb la suor del front, però el de l'altre. Predicar la caritat i l'equitat tot abocant masses de població a la incertesa i a la misèria... I, més a prop nostre, clamar catalanitat i deixar escurada la televisió pública catalana, parlar en nom del poble català i desposseir-lo dels serveis públics d'educació, de sanitat, etcètera.
I tot això, per què? Per salvar l'economia financera? Tothom sap que amb un sistema de caixes i una banca nacional catalana, sota control democràtic, l'economia de l'estat català independent rutllarà a la perfecció. Som un poble treballador i democràtic. Sabem què és el treball i l'estalvi, i ens sabrem organitzar a l'hora de recaptar els nostres impostos de manera progressiva, creant ocupació pública i privada, i mantenint els serveis i els drets socials bàsics i generals (transport, cobertura general de sanitat i educació, gestió col·lectiva de l'estalvi, de l'energia i de la comunicació nacional, etc.).
I quin destí reservem per a la Gran Banca Internacional, en crisi, a causa de la seva “dissortada” gestió? Doncs, ja se'n sortiran; o dit segons una retòrica prou habitual: “Déu proveirà!” La nostra preocupació ha de ser la construcció del nostre Estat independent fonamentant-nos en la força de la participació democràtica. Només necessitem els instruments democràtics adequats sorgits de la nova constitució catalana d'inspiració republicana, perquè els que ens ofereix la societat actual ja no ens poden servir. I els crearem. Fi de la història.
