La veritable crisi
Potser ja és hora de repensar una realitat que fa anys que ja intuíem que no era real. I ho ha de fer la societat civil, perquè les elits econòmiques, financeres i polítiques ja han demostrat la seva total incapacitat per evitar la crisi, primer, i per trobar-hi solució, després. Totes les iniciatives empreses fins ara es redueixen a apedaçar un vestit tan malmès que els mateixos punts per fixar els pedaços amenacen d'esquinçar-lo definitivament.
La bona notícia és que sembla que vivim la fi d'un sistema que durant dècades s'ha centrat en la cerca de la rendibilitat a qualsevol preu, encara que el pa a curt termini comportés la fam segura per al futur. Entrem en un món en què la lògica d'augmentar els ingressos i reduir els costos per maximitzar els beneficis es va posant en qüestió; i qui ho fa no són els grans economistes, tot i que ja comença a haver-hi veus dissidents, sinó la gent, les persones que pateixen en el seu dia a dia els resultats del gran fracàs del model econòmic dominant.
Comença a ser evident que la crisi actual podria tenir conseqüències més profundes i dramàtiques que el crac del 1929. Només cal fer un cop d'ull a les informacions que dia rere dia sacsegen i pertorben els nostres pensaments, cada cop més segrestats per aquest tema.
Els canvis que hem de fer són estructurals, però també de valors. El capitalisme desenfrenat ens ha portat a desigualtats inadmissibles. No es tracta d'interpretar el que ens passa en termes de dreta o esquerra –per a mi això ja no té gens de sentit–, sinó de supervivència: supervivència de les persones i supervivència del planeta. Es tracta d'equitat.
Aquesta equitat és absent de les estadístiques publicades al Financial Times, per exemple, en què es veu com durant els darrers vint-i-cinc anys la diferència mitjana entre el salari que cobra un director general i un treballador als Estats Units ha anat augmentat a unes proporcions inexplicables. D'1 a 40 l'any 1980, va passar a ser d'1 a 411 l'any 2005. En el nostre entorn trobaríem coses semblants. El diari francès Le Monde, sense anar més lluny, publicava dades que deien que entre el 1998 i el 2006, mentre els ingressos mitjans del 90% dels treballadors francesos s'havien estancat, els dels més rics havien crescut gairebé un 43 per cent.
Potser m'equivoco –tant de bo fos així!–, però aquest panorama, encreuat amb la crisi econòmica i financera severa, la crisi social que aquesta està provocant, la crisi de valors i la incapacitat que mostra Europa per reaccionar, no anuncia un futur gaire esperançador. No parlem només d'una crisi econòmica i financera, ni tampoc d'una crisi social; parlem de la fi d'un món i del naixement d'un altre.
Darrerament, utilitzo molt la paraula repensar, i sovint em pregunto si és que potser la utilitzo massa, perquè en el meu entorn no la sento a dir gaire. Però pensant-hi bé, i fins i tot amb el risc de fer-me pesada, em sembla que repensar-ho tot és la nostra única sortida. Que en Martí i Pol em disculpi, però ja s'ha acabat el temps d'apedaçar. Ens cal un vestit nou!
I un cop més hauríem d'observar els nostres joves. Els veiem immersos en grans discussions ideològiques? Francament, no és així. Els joves estan immersos en la cultura de la xarxa, on el que realment importa és el conflicte entre postures centralitzadores i autoritàries, d'una banda, i distribuïdes i col·laboratives, de l'altra. El que per a ells te sentit és la llibertat àmpliament entesa. Clarament, repeteixo, vivim la fi d'un món, i per a mi això no és cap mala notícia, sempre que siguem capaços de treure'n les lliçons adequades i aprendre dels que tenen el futur a les seves mans, que no som nosaltres: són els nostres fills.
