L'olla de grills

Els que manen tenen objectius i plans. Els que no manen, però que han de fer veure que manen, tenen plans A i plans B. I els que votem i que som manats esperem que objectius i plans dels que manen i dels que no manen no ens perjudiquin. Ja no dic que esperem que ens beneficiïn: som grans, i ser grans hauria de voler dir que l'única cosa que esperem és que ens deixin fer. Però, ai, hi ha els interessos i les situacions particulars de cadascú: un que té feina, un altre que no en té, aquell té una hipoteca, aquell altre és jubilat o aspira a ser-ho. I hi ha també tots aquells que només són oficialment grans i que també voten. I hi ha els interessos dels estats, de la casta improductiva dels que viuen o legislen a costa nostra i que fan lleis i normes que ens traven com han travat històricament el comunisme i tots els altres feixismes. Tot plegat, sembla que no pot tenir solució. I tampoc no és tan senzill: aquí hi ha un alcalde bo, allà un polític que encara creu en les coses que fa o que diu. Vistos de prop, molts dels polítics són com nosaltres i van a la mateixa barca que anem quasi tots, encara que alguns –i això clama al cel– ho obliden i se n'aprofiten. “I tu què faries si estiguessis al lloc d'ell?”. Ha estat la lògica que hem acceptat, potser a contracor, perquè vivíem en temps de bonança i no de crisi. Vistos de lluny, els polítics semblen el Gran Satan, els culpables de tot. Ara, a Europa es diu Merkel. A Espanya, vist el resultat de les eleccions, Zapatero. A Catalunya, tripartit. Però això va per barris i per comptes corrents i fins i tot per llengües i per llocs d'origen. Seria demanar massa dir que volem que no es posin tant en tot i que ens deixin més en pau? Ja fa temps que hem sortit al carrer i ja saben que hi ha estats i constitucions i ideologies i lleis que fan feliços alguns, però que a molts altres no ens emparen.