Correbous?

Una campanya engegada a les Terres de l'Ebre intenta que la Unesco declari patrimoni cultural immaterial les festes amb bous, i aquí hi caben els correbous, els bous embolats i els capllaçats. Si de sobte, si això fos possible, un marcià aterrés en aquests indrets, segur que obriria uns ulls com taronges i barbutiria en la seva llengua, la que fos, “quines festes més bèsties!...”. I no faria referència tan sols als animals.

Em sap greu haver de parlar així d'alguns catalans, però espero, crec, que mai la Unesco no atendrà una petició d'aquesta mena, com no ho farà amb la semblant respecte de les corrides de toros. Ja és llàstima que el govern hagi autoritzat que aquests dies 6 i 7 de desembre s'hagin celebrat tardes de vaquetes i bous embolats, tot en nom de la tradició.

Que potser la tradició pot ser un paraigua vàlid per a qualsevol cosa? Només les tradicions innòcues són acceptables. Les que no fan cap mal, les que no han estat invalidades pels avenços del coneixement. Quan ningú no sabia que els mamífers tenen un sistema nerviós prou desenvolupat per patir dolor físic i fins i tot sentir por, la gent podia presenciar amb naturalitat els espectacles de toros cosits a banderilles, de bous amb les banyes flamejant o qualsevol altra aberració. Es creia que només l'ésser humà era capaç de sentir, perquè era l'únic que tenia ànima, i només aquesta posseïa sensibilitat.

Que errats anaven!... Però cal disculpar-los perquè la ciència encara no havia demostrat el contrari. Quelcom que ara sí que ha fet, i ja no s'hi val a tancar els ulls i tapar-se les orelles. Tothom ho sap, que a l'animal amb qui s'està jugant se li està fent mal.

Que els nens no s'hagin d'avergonyir dels pares que encara els porten a veure espectacles d'aquest tipus. Que Catalunya, terra avançada i generosa, mai no sigui coneguda al món per torturar les bèsties. Que les tradicions vergonyants es quedin als llibres, que per sempre més formin part d'una història ja superada.