Catalans i europeus
Els catalans som un poble d'allò més peculiar. Ens vantem de ser cosmopolites, d'orientar els nostres negocis cap a l'exterior i de formar part de la casa comuna europea. Sovint, amb orgull, constatem com a qualsevol racó del món sempre acabem trobant-t'hi un català. També, ara amb certa petulància, proclamem que som els més europeus del sud d'Europa. El president Jordi Pujol va fer bandera d'una mena de catalanisme europeista, ja que era en aquest context on la nostra mentalitat oberta i tolerant trobaria el camí del progrés i la consolidació nacional. Pasqual Maragall, en el seu període com a alcalde, va tenir una presència destacada en la construcció d'allò que anomenàvem l'Europa de les regions i de les ciutats.
Envoltats d'aquest esperit, els analistes polítics catalans acostumen a multiplicar les referències europees. Sense anar més lluny, després del cara a cara protagonitzat per Rajoy i Rubalcaba, es va ser unànime a l'hora de criticar la imperdonable absència de mencions europees. Com es podia parlar de la crisi sense situar-nos en el context europeu? Com era possible que aquests líders espanyols fossin tan provincians per oblidar-se d'Europa quan discutien sobre la sortida de la crisi? Quin país és Espanya que ignora, en un moment tan crucial, la seva pertinència al marc europeu?
El catalans, doncs, ho tenim clar. L'escenari és Europa i, per tant, les polítiques han de ser europees. Europa representa la nostra cultura, la nostra història i el nostre mercat. És passat, present i hauria de ser futur. Simultàniament, però, i d'aquí la nostra peculiaritat, afirmem que la sortida de la crisi passa per catalanitzar-ne la resposta. Amaguem l'esperit cosmopolita sota el llit i proclamen que si estiguéssim sols ens en sortiríem millor. No volem sentir-nos regulats des de fora, no volem compartir la nostra riquesa i no acceptem que els problemes dels nostres veïns més propers siguin també els nostres. A més, tot sovint, ens sembla que hem estat massa oberts; que està molt bé que nosaltres ens movem pel món, però que potser massa món s'ha mogut cap a casa nostra. Fem bandera d'un cosmopolitisme sense fronteres, però a continuació aixequem muralles i demanem carnets en les portes d'accés.
Aquesta paradoxa s'explica, des del meu punt de vista, per la por. Simple i terrible. Entenem que el món és obert, però això, ara mateix, ho vivim com una amenaça. I quan ens sentim amenaçats ens tapem amb la manta fins les orelles. És humà, però hauríem de recordar que la por és mala consellera. La mateixa història europea del segle passat ens ho recorda.
No cal deixar de ser català, però potser és útil rellegir de tant en tant un dels europeus més importants del segle XX, Stefan Zweig. La seva perspicàcia intel·lectual i la seva pròpia vida és alliçonadora: “He estat –escrivia en començar la dècada dels quaranta, poc abans de suïcidar-se aclaparat precisament per la tragèdia europea– homenatjat i bandejat, lliure i no lliure, ric i pobre. Tots els esgrogueïts corsers de l'Apocalipsi han galopat per la meva vida, la revolució i la fam, la inflació i el terror, les epidèmies i l'emigració; he vist créixer i escampar-se davant dels meus ulls les grans ideologies de masses, el feixisme a Itàlia, el nacionalsocialisme a Alemanya, el bolxevisme a Rússia i, sobretot, la pitjor de les pestes, el nacionalisme, que emmetzina la flor de la nostra cultura europea.”
