Edificis públics

Sobre els edificis públics de Tarragona deu pesar alguna horrible maledicció. Cada cop en tinc menys dubtes. Aquesta setmana apareixia la notícia de la paralització de les obres de la nova central de la Guàrdia Urbana, i a aquesta dada inquietant cal afegir-hi les revelacions que es van fer el mes passat sobre l'estat financer de les empreses adjudicatàries de la remodelació del Mercat Central, que no és bo, per dir-ho suaument. I què se'n sap, del Teatre Tarragona? Que espera, a mig fer, dies certament millors que aquests. I de l'edifici del Banc d'Espanya? S'està allí quiet, per sort. Al davant de la Font del Centenari. No ha marxat enlloc, però tampoc se sap què se'n farà, ni quan. I les naus de la Tabacalera? Han passat de ser el contenidor hipotètic de totes les coses meravelloses que havien de venir a la ciutat a convertir-se en receptores d'un silenci dens, que probablement amagui més d'un incompliment, o de dos. Com hem pogut arribar-hi, a aquesta situació? Segurament ens diran que la crisi i les retallades en tenen la culpa. Però el cert és que fa pocs anys no n'hi havia, ni de crisi ni de retallades, i es construïa a tort i a dret. A tot arreu, excepte en el sector públic. Mentre a altres indrets de Catalunya i de l'Estat es va aprofitar el boom del ciment per fer edificis singulars, però també equipaments necessaris –i a les ciutats els calen tots dos per definir la seva personalitat i projectar-se cap al futur– aquí es treballava bàsicament sota terra. Tenim el subsòl del centre ple de pàrquings (privats) i n'hi ha un, el de Jaume I, que custodia encara el terrible secret dels 30 milions d'euros malaguanyats. Fins i tot es va aconseguir que un edifici en alçada, el Palau de Congressos, presentés l'absoluta manca de personalitat pròpia d'un búnquer, cosa que s'ha escampat després a la indefinició de les seves funcions. I poca cosa més es pot dir, dels anys daurats, perquè els projectes estrella (la façana marítima, la nova estació de trens, la Ciutat de la Justícia, etcètera) dormen encara el son dels justos. O el dels fantasmes. Pensem en les ciutats que ens agraden: totes tenen una arquitectura que els és característica. També Tarragona. Tret que, en el nostre cas, aquesta arquitectura és romana i medieval. Però és que després hem continuat vivint, o fent-ho veure, i potser necessitem edificis actuals que ens ho recordin.