Sense sostre

La primera persona que vaig conèixer a Badalona sense sostre es deia Cascarres. Fa anys. Vivia a la platja i a les clavagueres de sota l'estació del tren. Diria que tenia seixanta anys. Caminava dret i feia una ferum que no he oblidat. Menjava restes que trobava a la plaça Vella, peix que abandonaven els pescadors al voltant de la fàbrica de gel i de la bondat de les dues cuineres de Can Ramonet. Mai no trepitjava la Rambla, tampoc el carrer de Mar. Costava trobar-li els ulls. Una vegada em demanà que li comprés vi negre a Can Miralles. Havia parlat amb ell alguna vegada. Duia els dits i les ungles brutes. L'ampolla era de gasosa amb un tap de porcellana i goma vermella. No em va donar els diners suficients i vaig haver de demanar-ne a la mare, que per fortuna no em va preguntar per a què eren. Quan tornava cap a la platja, abraçat a l'ampolla, no tenia la percepció que aquell home havia estat un nen com jo. Dret contra la llum i la marinada feia una figura entre sinistre i imponent que he vist en molts personatges reals o inventats per Beckett o Pinter. Quan li vaig donar l'ampolla encetà un somriure; he cregut, sempre, que era per a mi. Aquest any la regidoria de Serveis Socials ha creat una secció de suport per ajudar persones com ell i perquè tinguin una mica de confort aquests dies. Molt bona iniciativa: fer de la bondat institució.