Bon vent i barca nova

Au, bon vent, senyor Zapatero. Ja sabem que això que ve és tan o més dolent, però vostè ho ha fet tant malament que el seu llegat pòstum és una majoria absolutíssima de Mariano Rajoy. Calcem-nos, però no sé què és pitjor, perquè vostè semblava una cosa i ens ha decebut a molts. És allò del “contra Franco vivíem millor”, no? Potser sí que contra el PP es pot viure millor que no pas contra algú que al principi havia promès una confortabilitat de la nació catalana dins d'un estat plurinacional. Al final, ni “apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya” ni res de res. De fet, els seus últims dies a la Moncloa són delirants. Ni els 759 milions de la famosa addicional tercera de l'Estatut (retallat) ni els maleïts papers de Salamanca, que no costen ni cinc. Una vegada més, la prova que el govern espanyol és nacionalista com el que més. Ja sigui de color blau –pujat, com ara serà– o vermell, com el seu que està fent les maletes. Els interessos d'Espanya i de Catalunya estan confrontats. No hi ha més voltes.

Zapatero ha trencat la idea de federalisme, i ha enganyat Pasqual Maragall, Artur Mas, Joan Puigcercós, José Montilla... la llista és tan llarga. Els ha pres el pèl a ells, i de retruc a tots nosaltres mal que ens pesi. Amb el Zapatero del principi, d'inspiració maragallista, contraposat al caspós José Bono, encara hi havia alguna esperança de fer l'encaix. Però ara no hi ha encaix possible, i aviat, quan la proposta del pacte fiscal sigui bandejada del tot, caldrà veure si el president Artur Mas té full de ruta. Donem-nos un temps raonable, no més. Quan certifiquin que la història va més ràpida, que és imparable i que els pot passar per sobre, a veure com ho afronten. A Catalunya ens agafarà amb el PP a gairebé totes les institucions, curiós. I part de la culpa és seva, senyor Zapatero. A veure si els seus companys catalans que aquest cap de setmana fan el congrés decideixen d'una vegada que la prioritat només pot ser una. I es diu Catalunya.