Hamà

La ciutat de Hamà és famosa per les grans sínies de fusta de més de 20 metres de diàmetre que des de fa centenars d'anys canalitzen les aigües del riu Orontes cap als camps de conreu que envolten la ciutat. És també la ciutat màrtir dels Germans Musulmans, ja que el febrer del 1982 Hafid al-Assad hi envià l'exèrcit per sufocar una revolta islamista. Mai se sabrà amb exactitud el nombre total de morts (hom parla de 30.000), però la intervenció militar fou brutal. Vint anys després, a la medina, encara podien veure's les petjades de l'assalt a què fou sotmès el centre antic de la ciutat i alguns residents agosarats explicaven en quins carrers van tenir lloc les principals matances.

La ciutat se situa en l'epicentre de la revolta contra Baixar al-Assad i ha pagat ja una elevada quota de víctimes. Com Homs, Daraa, Damasc, Alep i tantes altres. La repressió se centra en la població civil (més de 5.000 morts segons l'ONU), però la deserció de centenars de soldats pot donar pas, si no ho ha fet ja, a la guerra civil. Però la comunitat internacional i la Lliga Àrab no gosen anar més enllà de les sancions econòmiques i de proposar l'embargament d'armes, al qual s'oposa Rússia (Síria i l'Iraq eren els aliats de l'URSS a l'Orient Mitjà). Ningú ha proposat fins ara cap mena d'intervenció militar (només Turquia ha fet alguna insinuació). Tampoc l'oposició siriana l'ha demanada formalment. S'al·lega que Síria no és Líbia, ja que té un exèrcit més poderós, el règim no està tan aïllat internacionalment perquè té aliats a la regió (Iran, Hezbol·là i Hamàs) i hom tem (fins i tot Tel Aviv) un canvi convuls que podria desestabilitzar encara més l'Orient Mitjà. Ah!, i la qüestió no és el petroli que amb Gaddafi fluïa lliurament als mercats, cosa que ara no fa, sinó la voluntat política.

Aquests arguments no expliquen, però, el mutisme de l'esquerra europea –i de casa nostra–, que no és capaç de denunciar contundentment la massacre contra la població civil que està perpetrant Baixar al-Assad. On són les manifestacions de suport a la població síria i en contra dels assassinats comesos per l'exèrcit? On són els intel·lectuals de pell fina que malden per denunciar la conculcació dels drets humans en altres indrets o, àdhuc, del passat –l'Argentina, Xile...–? Sembla com si l'esquerra no hagués sabut desempallegar-se del fals discurs maniqueu de la guerra freda. El problema no és de dictadures bones –suposadament d'esquerres– i dolentes –de dretes–, sinó simplement de dictadures que neguen les llibertats, conculquen els drets humans i ofeguen en sang qualsevol intent de dissidència.

És clar que cal denunciar l'ocupació de Palestina i la negació del dret dels palestins a tenir el seu propi estat, però, per coherència i honestedat, cal defensar també el dret del poble sirià a viure en llibertat i denunciar l'amenaça d'un règim que no dubta a utilitzar l'exèrcit per esclafar una revolta que només pretén posar fi a la repressió i conquerir la llibertat per decidir el futur. Des d'Europa estant, hom es malfia dels resultats d'unes revoltes que, si desemboquen en unes eleccions veritablement lliures com a Tunísia, poden donar la victòria als representants de l'islam polític. Però, mentre Europa segueix desfullant la margarida, Riad s'apressa a donar suport als grups confessionals més propers al discurs wahhabita. Recep Tayyip Erdogan n'és conscient i intenta fer de contrapès mentre Europa –i l'esquerra– guarden silenci i s'entesten en unes sancions econòmiques que no tenen cap efecte sobre el brutal règim de Baixar al-Assad.