El tarannà de Déu

La partícula de Déu! Finalment! Els científics l'han entrellucada –va ser un vist i no vist– després de buscar-la anys i panys. Si finalment la troben sabrem per què els objectes tenen massa. És obvi que tot té una massa, algunes persones en tenen fins i tot massa, de massa, però sembla que el seu origen és un misteri per als científics. Jo no hi havia pensat mai, però m'agrada que una partícula tan important se l'associï amb Déu, i m'agrada que de tant en tant els investigadors, a qui imagino cremant-se les celles i fent-se vells amorrats al microscopi, tinguin un moment de glòria. Com que no hi ha dubte que de buscar coses importants en saben un niu, per descomprimir-los una mica, jo els demano que comencin a buscar, per al bé de tots, unes qualitats perdudes que trobo prou importants per dir-se el tarannà de Déu. Per exemple, que es posin a buscar la decència que han perdut les persones que aparquen als llocs reservats per als minusvàlids, i les que al bus no s'aixequen per ningú. Que busquin el sentit comú que han llençat per la finestra els qui al tren parlen pel mòbil a tot volum, i que trobin l'amabilitat extraviada dels qui, sortint dels ascensors, no aguanten la porta i te l'encasten al nas, i la dels qui, en un Eix en obres fosc i mal senyalitzat, t'engalten els llums llargs sense pietat. I que, sisplau, busquin la cortesia que han perdut els qui, tot dinant, se serveixen vi ells primer, i després ells, i només ells, i s'acaben l'ampolla i es queden tan amples!, i l'ètica que han extraviat els qui, en un camp de futbol de barri, jugant els alevins, criden com energúmens insultant els contraris i incitant els de casa que juguin brut.

No és fàcil, ja ho sé. Però aquests físics han quasi trobat una partícula molt petita! I aquestes qualitats perdudes per força han de tenir una mica més de massa.