Certeses sobre l'home
Sembla que aquesta crisi econòmica hauria d'haver fet remoure algunes certeses. ¿De què ens serveix l'experiència històrica si no aconseguim replantejar-nos algunes de les nostres conviccions més arrelades, si no tenim prou lucidesa per refer les nostres idees a la llum de l'experiència? Tanmateix, com observava Jordi Graupera en un article recent, les trinxeres ideològiques continuen exactament allà on estaven fa quatre anys, ni un centímetre més a l'esquerra o a la dreta, ni més amunt ni més avall, ningú ha fet un exercici d'autocrítica i s'ha replantejat les seves seguretats ideològiques després d'aquest daltabaix econòmic que estem patint des de l'any 2008.
Tal vegada, partim d'un error: ¿hi ha realment una veritat sobre la crisi econòmica? ¿Hi ha una evidència indiscutible sobre què ens ha portat fins aquí, fins a l'atur, els pressupostos públics invisibles, el tancament d'empreses, la crisi de l'euro i el deute institucional a l'engròs, la fugida dels joves amb més estudis cap a altres països o l'aparició d'una altra joventut sense aparents perspectives de futur? Al meu parer, no sabem com hem arribat fins a aquest extrem. Tenim la malaltia al cos, però els experts encara no s'han posat d'acord sobre l'origen. Si vostè desconfia del mercat, trobarà qui li expliqui amb dades i gràfics que la culpa és dels bancs i del liberalisme desregulat; si vostè es malfia de les institucions i de la intervenció pública, trobarà qui li argumenti que tot va començar perquè els poders públics volien treballar pel bé comú i acabaren escurant les arques de l'erari, deixant una càrrega impossible per a les pròximes generacions.
Potser tot això és descoratjador. O potser és la realitat de tota qüestió social o política: mai no estem en presència de cap ciència exacta. No hi pot haver consens sobre què ha originat la crisi perquè la crisi és fruit d'un sistema de valors i no d'un sistema de certeses indubtables. Vivim l'èxit o el fracàs de les nostres apostes, no de les nostres certeses.
Qualsevol podria esperar, per la regla de tres d'un hipotètic aprenentatge històric, que després de la fi del comunisme i del descobriment, ja sense maquillatges ni subterfugis, de la realitat més bèstia del “socialisme real”, deixaria d'haver-hi comunistes als nostres països, però això no ha estat així, a pesar que el vell feixisme sí que s'ha esborrat –de moment...– de tota possibilitat de representació parlamentària.
La “hipòtesi comunista”, com diu en un pamflet recent el filòsof francès Alain Badiou –document que no trigarem gaire a veure publicat en la nostra llengua, i que a hores d'ara fa furor a la xarxa– continua dempeus: ¿pot ser no és veritat, argumenta el filòsof, que el món en què vivim està fet d'explotació, injustícies i desigualtats omnipresents, desgràcies multiplicades per la crisi que remou bona part de l'Occident liberal? Els horrors indubtables –però molt qüestionables en la dimensió real que els voldria donar Badiou, hi podríem afegir– que continuem veient dia rere dia: ¿potser no basten per continuar anhelant una societat més igualitària i reconciliada, encara que mentrestant s'hagin de fer –i haguem de veure fracassar– una vintena de revolucions? Però: ¿què n'hem fet dels milions d'individus que pateixen en pròpia carn les revolucions frustrades?
Badiou ens torna a recordar –com ho feien els jacobins– que per fer la truita s'han de trencar els ous: ¿però qui vol ser l'ou que s'ha de rompre perquè la humanitat es mengi per fi la gran truita de la societat igualitària? Quan ens aventurem a pensar en aquests termes podem començar a tremolar. Se'ns exigeixen sacrificis (propis i aliens) de tota mena.
Rere els desafiaments que la crisi ens ha posat a davant sembla que tornem a debatre qüestions de primer ordre: ¿quina és la millor manera de viure en comú? ¿Com estructurar una economia sense acabar en una societat excessivament desequilibrada? ¿I quina visió de l'home i de les seves necessitats hi ha rere cada un dels models que es contraposen? Per una part, Badiou i els seus còmplices aposten per un home naturalment bo que el mercat o la modernitat desfermada hauria corromput; des del bàndol conservador ens diuen tot el contrari, però: que l'home és dolent i egoista per naturalesa, i que només les formes de cooperació i contenció moral i física que imposa la societat moderna aconsegueixen fer-lo sociable i decorós. Pels conservadors, l'home és un animal que necessita un amo. Pels llibertaris, és un animal ara encadenat al qual se li ha de retornar la humanitat a còpia d'emancipacions optimistes.
Les dues visions són igualment parcials o desraonades, cosa que acaba fent del diàleg entre aquestes dues posicions un debat entre valors incommensurables, que mai no acaben d'arribar a un acord. D'aquí bona part de la immobilitat ideològica d'uns i d'altres, inflexible sempre, passi el que passi a la realitat.
Volent-ho o no, partim massa sovint de visions de l'home i de la seva naturalesa contradictòries entre si, que acaben revertint en la manera en què concebem la política i la gestió de la vida en comú; o bé d'aquest bonisme que ens promet un home nou i el cel a la terra, o d'aquest dolentisme que ens recorda que de la fusta torta de la humanitat mai no se'n farà res de massa envergadura. Crec que tots plegats en fem un gra massa: la realitat del nostre dia a dia, i la nostra història, ens dóna elements per jutjar com a certes les dues hipòtesis. Perquè també podem recordar aquesta idea: si estem una mica millor que en altres èpoques és perquè, fet i fet, tots plegats som perfectibles.
