La incompresa ironia

Tinc el costum –o bé el vici?– de practicar l'humor en qualsevol moment i lloc, si ho permeten la situació, l'ambient, el nivell de formació i cultura de l'interlocutor o del grup i el meu estat d'ànim, és clar. No es tracta pas d'explicar acudits a tort i a dret: aquests tenen el seu moment en reunions informals, àpats d'amics i qualsevol petita reunió de persones afins que no tingui altra finalitat que no sigui la de trobar-se i fer-la petar. Aquesta, però, és una altra qüestió. Jo em refereixo a la facilitat verbal de deixar anar en plena conversa una sola paraula, si és possible, o dues o tres com a molt, que rematin el que s'està parlant donant-li un gir humorístic, amb un doble significat, relacionant-lo amb quelcom totalment oposat o, senzillament, fer un joc de paraules amb gràcia. Hi ha una eina imprescindible per practicar aquesta varietat de l'humor: la ironia!

La seva pràctica no és pas un problema d'assajar paraules i tenir-ne un estoig a punt, esperant moments i situacions per introduir-les. Llavors l'irònic seria com un venedor de qualsevol producte. No és això. No hi ha entrenament o assaig que valgui per ser irònic amb els participants o bé oients propers –amics o familiars– d'una conversa. És molt difícil de definir en què consisteix i com es gesta i, encara més complicat, explicar com es practica. La ironia és una mena de sentit que treballa per lliure i en el qual la pròpia voluntat té poc a veure. Hom té l'aixeta de la capsa dels trons, però, prèviament, és incapaç de manifestar el que dirà, en quin moment i a qui. A vegades, un impuls gairebé irresistible fa dir quelcom en llocs i moments inoportuns en els quals és de savis callar. No hi ha res a fer! És el mateix que voler parar un esternut! La paraula o les paraules surten com una petita explosió, rematant o bé introduint-se en l'exposició, la relació o la descripció del qui té l'ús de la paraula en aquell moment. Sovint, fa gracia a tothom menys a qui parlava, encara que no sigui res personal. Com en tot, és molt difícil de dir quelcom irònic amb aplaudiment –és un dir– unànime.

Dels oients i lectors s'ha de fer una tria: els que entenen, defineixen amb claredat i celebren les ironies; els que ho entenen però se senten ferits, i els que no ho entenen i, si tenen oportunitat, et pregunten: “Què volies dir l'altre dia amb allò de...” Hom té vertaderes sorpreses en publicar texts irònics en aquesta columna. Algun corrector no paeix prou bé l'escrit i en canvia el gir substituint les paraules clau –assenyalades amb cometes per ajudar els lectors poc versats– i deixa el paràgraf amorf, sense pena ni gloria. Fa dues setmanes, en fer un elogi del nostre diari, el tractava de fill. Substituïda la paraula per full, tota la força del meu suport va quedar despenjada. Penso jo: si vaig ser capaç d'engendrar els fulls d'un diari, la meva dona ben bé hauria pogut parir una enciclopèdia.