Britànics

Sembla que tornem a tenir boira al canal. I en aquests casos, ja se sap, els anglesos tenen la sensació que el continent queda aïllat. El rebuig del primer ministre Cameron a formar part de la unió fiscal europea, un pas més cap a uns hipotètics Estats Units d'Europa, va fer emergir les habituals tensions del seu país amb la idea d'Europa. Per molts, l'actitud del líder conservador deixava el Regne Unit més isolat que mai. Per a d'altres, Cameron aconseguia deslligar-se d'una eurozona abocada al desastre i mantenia l'economia nacional lliure del contagi continental... Amb un soci de govern com el liberal Clegg, fill d'holandès i casat amb una espanyola, és a dir, un europeu de facto, el primer ministre s'ha avingut, ara, a la formula habitual: ser-hi i no ser-hi. Participar-hi com a observador. En relació amb Europa, fa temps que els anglesos volen i dolen. Perdut el rol imperial, el Regne Unit malda per trobar la seva ubicació en el tren europeu sense perdre la relació especial amb els EUA. Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units –antiga colònia britànica– esdevé la nova força imperial. Tot plegat explica els continus equilibris entre insularitat i compromís. I, tanmateix, és de justícia recordar que si mai un país i un líder han estat decisius a l'hora de salvar Europa de la barbàrie i assegurar-li la via democràtica aquests són el Regne Unit i Winston Churchill. I ho van fer, és clar, aprofitant la seva relació especial amb els EUA per aportar un aliat determinant a la causa europea. El desembarcament de Normandia n'és la icona més explícita. Les veus amb més autoritat moral a favor d'una Europa unida han parlat en anglès. Escoltem, per exemple, Churchill en un famós discurs a Zuric el 1946. Enmig d'una Europa devastada per la guerra i essent ell mateix perdedor de les eleccions al seu país malgrat haver-lo conduït a la victòria contra Hitler, les paraules del vell lleó van retronar: “Només hi ha un camí per anar endavant: recrear la família europea, construir una gran unió amb les parts diverses del nostre continent”. Perquè una federació valgui la pena s'ha de comptar amb tots, sobretot amb els més diversos.