El món no ens té ràbia

El resultat d'un estudi encarregat a Esade per l'Ajuntament de Barcelona de l'última època del bipartit sobre la projecció internacional de la nostra ciutat dóna resultats molt curiosos i diversos. N'hi ha un menys sorprenent del que sembla: la imatge de Barcelona s'associa als tòpics d'Espanya i no pas a Catalunya. També es vincula amb el futbol. El lligam de Barcelona amb la llengua catalana és tan marginal que no val la pena ni esmentar-ne el tant per cent.

No ens preocupem més del compte. Pensem que el món turístic i cultural majoritaris volen senzillesa. Et visiten per passar-s'ho bé, no pas per rebre lliçons d'història. I la senzillesa marca un país, Espanya, una llengua, l'espanyol, i una ciutat espanyola, Barcelona. Què ens esperàvem? No hi hem de veure ràbia o ganes de menysvalorar-nos. La mateixa raó de la simplicitat faria que, un cop aconseguida la independència, per hàbit, per normalitat, el coneixement del país i de la seva llengua pugés com l'escuma. Donats el nostre afany de resistència i la nostra pobra realitat administrativa i política internacional, el nivell de coneixement de la cultura catalana i de la seva llengua en el món és més que acceptable.

lRepetim-ho: el món no ens té ràbia, no és anticatalà, simplement, es basa en el que és pràctic. Una empresa multinacional que ara mateix titllaríem d'anticatalana (sense que ells ni se n'hagin adonat), l'endemà de la independència adaptaria els seus esquemes a una nova realitat administrativa sense cap problema, com ja hauria fet dotzenes de vegades en els últims anys davant l'aparició de nous països.

Per una altra banda, no oblidem que el cas català és únic als països desenvolupats. No existeix cap nació sense estat que hagi arribat al segle XXI amb la força i la vitalitat de Catalunya. Però això, ens agradi o no, la majoria de visitants no ho saben. El que fan, en el millor dels casos, és assimilar el que es troben a la realitat que ells coneixen, la de les minories que tenen als seus països. I que no es poden comparar ni de lluny amb el nostre cas.

Tranquil·litat, doncs. I si no volem que ens vinculin amb Espanya, la recepta és clareta. I ni així no està garantit: preguntin a un turista americà dels creuers amb què vincula Copenhaguen. A veure quants responen que amb Dinamarca. Doncs ja està. No siguem masoquistes, siguem realistes, no abaixem la guàrdia i, sempre, tal com diu aquell, continuem “amb il·lusió”.