Bancs que compren caixes

Fa anys que hi ha una lluita no gens enterrada entre bancs i caixes. “Els nostres enemics són les caixes”, va dir Rafael Termes, president de l'Associació Espanyola de Banca, després de la gran crisi bancària que va acabar amb el daltabaix del Banesto de Mario Conde, el 1994. Les caixes van sortir indemnes d'aquella crisi financera, van guanyar quota de mercat i, el que és més greu, van començar a comprar bancs.

Les protestes dels banquers van ser unànimes: les caixes poden comprar bancs i nosaltres no podem comprar caixes. La naturalesa jurídica de les caixes –són com fundacions– fa que no es puguin comprar.

Ara els bancs ja poden comprar caixes. O més exactament, el negoci financer de les caixes, separat de la seva matriu fundacional. A final de segle passat, les caixes van guanyar una batalla, però la guerra l'han guanyada els bancs. El Banc Sabadell ha comprat la CAM alacantina, que hauria de ser la CEM si tenim en compte que les inicials corresponen a Caixa d'Estalvis del Mediterrani. El president, Josep Oliu, ha precisat que no ha comprat la caixa, estrictament, ni tampoc l'obra social, que en queden al marge, en el cel de les oques.

Josep Oliu, que és sabadellenc, no malparla públicament de les caixes. El que sí que ho ha fet més d'una vegada és el director general del banc, Jaume Guardiola –que no és sabadellenc–. La precisió és justificada, ja que la ciutat de Sabadell va tenir caixa abans que es constituís el Banc Sabadell i la caixa deixarà un gran i positiu record, en sigui quin sigui el futur.

Personalment, m'alegro que el Banc Sabadell es faci una mica més gran amb la xarxa i els dipòsits de la CAM. Fa uns dies, també se n'alegrava Vicent Sanchis en les pàgines d'aquest diari, però més aviat per raons no econòmiques. El Sabadell té experiència en l'absorció d'altres entitats. Ho ha fet molt bé amb el Banc Atlàntic, el Banco Herrero, el Banco Urquijo –l'Urquix, com deia en broma l'enyorat Ernest Lluch–, el Guipuzcoano. Però ara li tocarà un os difícil de rosegar. Hi havia caixes molt mal gestionades –com bancs mal gestionats– i la CAM n'era una. El Sabadell s'ha assegurat la cobertura del 80% de les pèrdues que encara no han aflorat, però el que més em preocuparia és el temps i l'ocupació que la integració suposarà per al seu equip directiu. El personal de la CAM té una cultura molt diferent de la d'un banc com el Sabadell i de problemes, n'hi haurà a dojo. Confio que se'n sortirà sense gaire desgast.

Però no puc negar que no m'agrada que els bancs comprin caixes, encara que només sigui el seu negoci bancari. L'obra social és “l'ànima de la Caixa” diuen els directius de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona i jo hi crec, en aquestes coses, ara que la CAM deixarà de tenir-ne. Hi va haver un moment en què La Caixa va assegurar la independència del Banc Sabadell en comprar un 15% del capital d'aquest i en crear un nucli dur d'accionistes. Ara les dues entitats constitueixen el sistema financer català, a l'espera del que pugui passar en un futur amb Unnim i Catalunya Caixa, ara, en mans del Banc d'Espanya.