Municipalisme mal entès
Seguint les informacions del 12è congrés del PSC, hem comprovat que la supremacia dels alcaldes es manté incontestable. Després de les provatures inicials poc reeixides amb Joan Raventós i amb Raimon Obiols, el PSC es va inventar la tàctica del municipalisme; és a dir, l'ocupació dels càrrecs de direcció del partit i, també, de les llistes electorals, amb alcaldes (o, per defecte, amb regidors). A mi, que cada partit elegeixi els seus alcaldes com a dirigents em sembla una demostració que els aparells segueixen existint i controlant l'interior del partit mateix, però ja s'ho faran. En canvi, quan els partits tanquen les llistes electorals al Parlament de Catalunya també amb alcaldes o regidors (opositors a alcalde), a banda de reproduir el poder de l'aparell, perjudiquen la política catalana. I en aquest punt, la gent (els ciutadans corrents, els no militants) té dret a queixar-se.
Un alcalde és una persona que reuneix suficients mèrits o suports per comandar el seu municipi i que ha estat elegit per governar en el seu municipi d'acord amb la idiosincràsia local. Deixem de banda (tot i que no és un tema menor) si els ciutadans d'un municipi estarien satisfets de saber que el seu alcalde comparteix la feina local, per a la qual l'han votat, amb l'ofici de parlamentari. Però el que és segur és que els electors del país no estan satisfets amb uns parlamentaris que no es dediquin al seu ofici, amb nul·la presència pública fora del palau de la Ciutadella. Els alcaldes, si volen fer carrera política més enllà dels ajuntaments, es podrien dedicar a dignificar els consells comarcals, els consells d'alcaldes, les diputacions o, si mai existeixen, les vegueries. Les polítiques de totes aquestes institucions tenen a veure les unes amb les altres: són les polítiques locals. I, si volen anar encara més enllà, que deixin els ajuntaments i es dediquin a la política nacional o supranacional.
Omplint el Parlament de Catalunya d'alcaldes, l'únic que fem és convertir la cambra legislativa en un gran consell comarcal o en una gran diputació. No ho entenguem en sentit pejoratiu, però la política que ens cal com a país (si ens creiem que som un país, que avancem cap a la sobirania) ha d'estar tallada pel patró de la política nacional, amb mentalitat d'estat; no per la política municipal, amb mentalitat de poble, vila o ciutat.
Si de cas, que alguns parlamentaris o estadistes, al final de la seva trajectòria, es dediquin a la política municipal. Hi haurà sortit guanyant, primer, el país; i, després, el municipalisme.
