Paral·lelismes històrics
una autèntica federació d'Estats amb una Reserva Federal que ajuda els membres a obtenir el finançament que necessiten
La cimera europea dels passats nou i deu de desembre ha resolt el que no és urgent, fet evident el que tots sabíem i ajornat la resolució del problema que importa per la solució de la crisi en el curt termini. Que tots els estats de la Unió acordin que els seus pressupostos no tindran més d'un 3% de dèficit i que els que es desviïn seran sancionats automàticament, és una mesura lògica i saludable. També ho va ser l'acord de Maastricht encara que fa deu anys es presentava com una obligació genèrica sense sancions.
Això És tan necessari perquè les circumstàncies actuals no es repeteixin, no resolt el problema del cost del deute per la majoria dels estats de l'Unió tret d'Alemanya, França i el Regne Unit, encara que les decisions de la cimera poden contribuir a reduir-lo si els mercats valoren les mesures adoptades; veurem, però sobretot no resol sortir de la crisi actual evitant la deflació i rellançant el creixement. De fet cap d'aquestes regles no es podran aplicar a curt termini perquè pocs estats poden complir el compromís en 2012 i 2013 si es restringeix el crèdit com fins ara i no es rellança l'economia. Tampoc no contribueix a resoldre els problemes actuals la reafirmació pel BCE de que té per missió primera contenir la inflació i no comprar deute sobirà dels estats que ho necessitin.
Que el Regne Unit no voldria acceptar aquestes limitacions de sobirania i menys encara una possible ulterior harmonització fiscal, era una evidència coherent amb segles de la seva història que ha estat tradicionalment la columna vertebral de la seva política exterior: la independència respecte de l'Europa continental per guanyar pes i força política en un equilibri més atlàntic que continental. Ja des de Guillem III al segle XVII aquesta política era bàsica en un imperi més comercial que industrial, més exterior que integrat a Europa, basat inicialment en el comerç de les colònies i després convertit en la plataforma d'arribada dels EUA al continent. No hi ha hagut primer ministre conservador, lliberal o socialdemòcrata, Disraeli, Gladstone, Lloyd George, MacDonall, Churchill, Atlee o Thatcher, que no hagi fet d'aquesta clau política l'essència de la seva acció exterior. Cameron ha aconseguit el millor posicionament possible per al Regne Unit: forma part del mercat comú i manté una moneda pròpia que pot devaluar quan interessi promoure les exportacions o revaluar per defensar el seu mercat intern. L'únic dubte és si la defensa de la City ha quedat prou assegurada, però el fet que aquesta sigui un punt de trobada de les finances d'Amèrica, Àsia i Europa en redueix el risc.
El que ha quedat per resoldre és com fem que la UE esdevingui una autèntica federació d'Estats amb una Reserva Federal que ajuda els membres de la Unió a aconseguir el finançament que necessiten amb la força d'aquesta i no amb la força individual de cada estat que per si mateix té dificultats, com ja ha quedat demostrat a bastament. No hem creat títols de deute de la UE amb la garantia d'aquesta, que fes que el seu cost fos idèntic i més baix per a tots els estats.
Són els estats, singularment Alemanya, els que haurien de resoldre el dilema de posar, o no, part de la seva solvència econòmica al servei de la Unió. És això el més necessari una vegada aconseguit el compromís en el rigor pressupostari i canviada també la prioritat del BCE des del control de la inflació actual cap a la injecció de liquiditat en el sistema financer de la UE. La solució adoptada a la passada cimera, si no és ulteriorment modificada ens portarà a anys d'estancament econòmic, al manteniment d'un deute elevat que tindrem dificultat a finançar i retornar, i a una moneda sobrevalorada, 1.35$/€, que dificultarà l'exportació. Que això és el que interessa a Alemanya perquè és l'estat menys endeutat i més exportador de la UE i del món, és una evidència, però també que no és el que convé als estats de la Unió amb més deute, que necessiten baixar el seu cost i obtenir liquiditat. És cert que no es pot plantejar una reserva federal europea si no hi ha la seguretat que tots els estats són rigorosos en la gestió de la seva economia, però una vegada aquesta decisió està acceptada, cal fer-ho. El president de la UE,Van Rompuy, ho ha dit, “abans de juny 2012 ens hem de plantejar els europeus l'emissió de títols de deute europeu”.
França ha de liderar aquesta iniciativa enfront de la posició d'Alemanya que en serà contraria, i és aquí on es comprovarà si el lideratge del president Sarkozy serà més proper de Napoleó III, la desorientació i la feblesa, que de Richelieu i de Gaulle, l'habilitat política i la fortalesa, perquè la història té tendència a repetir-se.
S'ha de crear per França un contrapès d'Alemanya a la Unió i ho ha de fer amb el suport d'Itàlia, Espanya, Bèlgica, Irlanda. Àustria, Holanda i Finlàndia estaran sens dubte en el grup alemany.
Si França té la voluntat i habilitat per emprendre aquesta política els estats del sud de la UE recuperaran abans el creixement econòmic i s'establirà un cert equilibri entre tots els estats membres. Si no ho fa derivarem al domini i la preponderància alemanya, com va passar de1870 a 1945. Hem resolt una part, necessària, però no suficient, del problema, ara queda la part més àrdua, més complexa, per aconseguir l'Europa equilibrada que necessitem, sobre bases rigoroses i auditables on uns no facin trampa als altres amb la conseqüència de fer-se trampa tots a si mateixos.
França després de la cimera no pot fer creure per molt temps més que els seus interessos coincideixen exactament amb els alemanys perquè el nivell d'endeutament de França és molt superior al d'Alemanya, la descapitalització dels seus bancs, més alta, i la seva economia, menys eficient. Per tant, no plantejar el pas següent de la política financera de l'àrea euro amb la creació d'una Reserva Federal i l'emissió de deute europeu és una necessitat inexcusable. La circumstancial imatge d'una França aparentment triomfadora de la cimera perquè s'associa i s'apropa a Alemanya i als seus plantejaments és falsa. Va ser literalment aquest l'error de Napoleó III que va pensar que l'èxit del canceller Bismarck era el seu fins que va ser massa tard per a ell, la seva dinastia i el seu país... El temps dirà si la història es repeteix.
