Gràcies, Havel

Una de les vegades que m'he sentit més orgullós del meu país va ser el 15 de maig de 1995 en ocasió del lliurament del Premi Internacional Catalunya. Els guardonats eren Václav Havel, en aquell moment president de la República Txeca, i Richard von Weizsacker, president que havia estat de la República Federal Alemanya. L'acte, presidit per la reina d'Espanya amb Jordi Pujol al seu costat, va tenir tot ell un aire de tanta distinció i transcendència que, ni que fos per una tarda, va semblar que Catalunya quedava situada al mig de les grans passions intel·lectuals i polítiques d'Europa. El Mur ja havia caigut però molts dels nostres compatriotes encara no s'havien adonat de l'enorme transcendència del fet. Ens trobàvem enmig d'un trànsit d'època i a poc a poc ens adonàvem que tot un món intel·lectual que havíem començat a construir des de la Il·lustració s'ensorrava, i l'ensulsiada arrossegava idees que semblaven immutables, prestigis fins aleshores incontestats, presumptes certeses en nom
de les quals milions de persones havien mort o havien matat.

Václac Havel va ser una de les poques persones que, en aquells moments decisius per a la història d'Europa, i de les idees, van erigir-se en guies polítics i morals. El primer d'aquests aspectes és el més conegut. Havel va ser un dels líders de l'anomenada “revolució de vellut” que va posar fi a l'ocupació russa de Txecoslovàquia i al règim comunista que li donava cobertura ideològica. Després, va ser elegit president de la república i va pilotar la conversió d'un sistema totalitari a un sistema democràtic. Però Havel també es
va convertir en un líder moral. En
primer lloc, per la seva valentia a l'hora de no abdicar dels seus punts de
vista durant la dictadura comunista i
a l'hora de passar a l'acció en el moment decisiu. Havel i els seus companys havien estat perseguits per les autoritats del seu país i malvistos pels qui, des l'anomenada Europa Occidental, creien que era possible una política de distensió amb l'URSS. Venien a
ser una pedra a la sabata en les possibles bones relacions entre les democràcies europees i les dictadures teledirigides des de Moscou.

Havel també va entendre que la lluita no era entre dos règims equiparables –capitalisme i comunisme—sinó que, per dir-ho en paraules del seu amic Glucksmann, calia sortir del comunisme per tornar a la història. És a dir, que el comunisme era una mena de no-lloc on tot havia quedat congelat (menys la repressió física i la intoxicació ideològica). Finalment, Havel ens va fer adonar de la crisi de les paraules, que és la crisi dels grans conceptes, que és la crisi de la Modernitat. En el discurs d'acceptació del Premi de la Pau que els editors alemanys li van concedir el 1989 va escriure: “El matalàs asfixiant de milers de paraules buides sota el qual ens ha tocat viure tant de temps ens ha ajudat a desenvolupar una desconfiança tan forta davant del món de les paraules capcioses que avui més que mai som capaços de veure el món humà tal com és de debò: com una complicada comunitat de milers i milions d'éssers humans únics i irrepetibles que, a base de centenars de bones qualitats, tenen també centenars de defectes i tendències dolentes les quals, però, un no pot convertir amb una planxa de frases buides i
paraules devaluades en una massa
homogènia –com ara una classe social, una nació o una força política—
i, com a tal, afalagar-la o condemnar-la, estimar-la o odiar-la, difamar-la
o celebrar-la.” Gràcies, Havel.