Poder i demagògia
Quan el poder s'aprofita dels aires favorables per canviar de discurs o per rendibilitzar un resultat electoral (com va ser el cas del 20-N), per –a corre-cuita– anunciar noves mesures restrictives i noves retallades, d'això se'n diu, segons el Diccionari de l'IEC, fer demagògia: “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables” i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. Justament aquesta demagògia és la que va utilitzar el president Mas, en argumentar només 48 hores després de les legislatives que els electors havien aprovat la seva política de retallades, quan, en el millor dels casos, els electors van dipositar el vot a CiU no per avalar la política de retallades (que està perjudicant la major part de la ciutadania, els més desfavorits i la classe mitja), sinó perquè es van creure el lema de campanya: obtenir uns bons resultats per anar a Madrid a defensar allò força indefinit que els convergents anomenen “pacte fiscal”...
en una situació com la que ens toca viure, veure que els polítics d'aquest país juguen tan alegrement amb els interessos de la ciutadania és realment indignant i vol dir que l'actual model democràtic ha tocat fons i cal refundar la democràcia, per fer-la més participativa i menys un instrument per beneficiar els rics i escanyar les classes populars, les úniques que sofreixen les conseqüències dels “mercats”, eufemisme de l'endimoniat poder del lobby d'especuladors financers, al qual –pel que hem vist darrerament– els poders polítics de tot arreu o estan directament implicats o s'han doblegat irremeiablement, fins a l'extrem d'acceptar fer caure dos governs de la zona euro i provocar que siguin substituïts sense ser legitimitats pel tràmit testimonial de les urnes, una de les poques coses que encara sobreviuen del desacreditat actual sistema democràtic que, en qualsevol cas, serveix per legitimar el poder dels governants.
El president Mas i el seu desprestigiat govern “dels millors”, especialment pel que fa a les polítiques d'ensenyament, de sanitat pública o d'assistència social (justament les que haurien de ser intocables), està demostrant força incapacitat per aplicar polítiques que revitalitzin l'economia, que generin ocupació i que produeixin ingressos addicionals sense necessitat d'aplicar les fatídiques retallades. En l'entrevista que va concedir dies enrere a la directora de TV3, la Mònica Terribas, Mas va donar mostres d'indefinició política impròpies del líder que s'espera que sigui el president de la Generalitat. L'entrevista fou quasi un monòleg, perquè no va facilitar que la incisiva periodista li pogués fer aquelles preguntes que l'audiència desitjava escoltar. Tot i així, quan la Terribas va aconseguir preguntar-li amb qui pactaria els propers pressupostos, donada l'oferta de diàleg d'ERC, va justificar molt malament la preferència de CiU de pactar-los amb el PP. Com es pot justificar a qui, quan pot, ens dóna la punyalada per l'esquena, si no és perquè comparteixen polítiques coincidents? És que han perdut la memòria i ja no recorden com tenim l'Estatut o que ens volen aniquilar la immersió lingüística?
Els setze diputats de CiU al Congrés no van evitar la majoria absoluta del PP, cosa que vol dir que l'objectiu de sempre, ser decisius a Madrid i, en aquest cas, poder aconseguir el pacte fiscal, difícilment es podrà assolir. Podran, potser, aconseguir revisar a l'alça el vigent sistema financer, que ja preveu la revisió el 2013. Per tant, res a veure amb el concert econòmic i sí –en tot cas– més “peix al cove”... Aquest, però, no és l'escenari que reclamarà la ciutadania, sinó aquell que amb grans reserves dialèctiques esmentava el mateix Mas, definint de transició nacional el que sense eufemismes se'n diu independència!
