L'endemà del dissabte

Que ens perdonin els lectors si, tot i ser Nadal, els parlem dels nous no-canvis del PSC. Fa de mal regal, però com que fins fa poc les portades de tots els diaris no han parlat sinó dels candidats a primer secretari d'aquest quasi-partit, confesso que no me l'he pogut treure del cap.

Perquè en veure les portades esmentades no en vaig reconèixer cap, dels candidats, ni de cara ni de nom (si exceptuem un lapsus en què vaig confondre Pere Navarro amb aquell presentador que TV3 volia fitxar fa anys però que no era capaç d'aprendre el català). Però més que la meva ignorància –que sospito que no és només meva– el que em va sorprendre era el fet senzill que la renovació d'un partit polític encara passés per aquest ball de cares, per aquest culte a la personalitat dels candidats (delatat, entre d'altres coses, per la tendència d'aquests –i molts altres polítics, per cert– de parlar en primera persona singular, deixant clar sense voler que “le parti, c'est moi”). Sincerament, creia que ja se l'havia superat, aquesta manera d'entendre la política, després de tres anys de crisi escruixidora, de tres revolucions àrabs sense líders gaire visibles i de desenes de protestes multitudinàries arreu del món i –a Catalunya– de referèndums i moviments independentistes en què la cosa menys important han estat les opinions, i ni parlem de les faccions, d'algun individu en concret.

De manera que tot el procés de renovació del PSC traspuava un tuf sobtadament anacrònic, com si tot plegat tingués lloc en un passat no només remot sinó mig oblidat. Atès que el que importa ara i arreu, pel que s'ha pogut observar últimament, no és qui mana en un partit o moviment determinat sinó què representa, què simbolitza i què desitja aquest. I punt. A l'estat castellà, sembla que l'únic partit que hagi assumit aquest canvi és Amaiur: sent els seus objectius claríssims, no recorre a personalismes sinó a portaveus (que parlen, ja que hi som, en la primera persona plural). Què, però, representa i simbolitza el PSC, més enllà de les cares dels seus dirigents? En fi, deixem-ho córrer.

Per acabar, i canviant de tema gairebé del tot, us regalem aquesta frase de Robert Graves, cortesia de la revista literària BCN Ink: “No es pot fer diners amb la poesia. Ara bé, tampoc es pot fer poesia amb diners.” Bon Nadal.