Malgrat tot, bon Nadal

A Barcelona estem molt deteriorats, tant físicament com mentalment. Hi ha dies que no cal que t'ho diguin els especialistes, fent un cop d'ull al carrer ja te n'adones. D'altres dies, més benignes, et deixes enganyar per una falsa bonança, sobretot ara, per Nadal,
en què molta gent que no es diu
res en tot l'any, de sobte, es despenja desitjant bones festes a tort i a dret.

Val més això que no pas res. I, de fet, és un dels beneficis (mentals) dels dies nadalencs del present. Qui ho veu tot negatiu et diu que detesta aquesta manera hipòcrita de comportar-se. No hi estem d'acord. No és hipocresia en molts dels casos. Volem creure el contrari. Cal agrair que durant uns quants dies la gent faci l'esforç de dirigir-se la paraula per dedicar-se una frase amable (o dues) de manera gratuïta. És a dir, a canvi de res. O, si més no, a canvi d'una altra frase (o dues) semblant.

A les grans ciutats com Barcelona ens eduquen cada cop més en l'estímul-resposta agressiu. Fixem-nos que ni tan sols davant l'evidència més flagrant de falta, per exemple, en una incidència de trànsit l'autor n'admet la culpa. D'entrada, mai. És la defensa duta a terme mitjançant l'atac. O cridant molt. Així semblarà que tens la veritat (o menys culpa).

S'agraeix, per tant, el mínim parèntesi (o més aviat treva) de Nadal. Perquè, a més, a casa nostra no estem acostumats a la polidesa verbal. En els països anglosaxons estan tot el dia donant-se les gràcies per tot i desitjant-te que passis un bon dia. És un costum social, una manera de fer que aquí no està arrelada. Segons com, ho considerem una mica afectat. Menys per Nadal, que llavors ens deixem anar sense vergonya.

Sigui benvingut, doncs, aquest temps en què ni tan sols els dependents de les botigues del centre no t'atenen amb cara de gos (encara que sigui per ordre de la superioritat). Ho repetim, és molt d'agrair. Ah, i suposant que tot plegat sigui un gran exercici d'hipocresia, volen que els confessi un secret? M'és igual. Un servidor, com Johnny Guitar: menteix-me, digues que m'estimes. En el tracte diari pels mils camins que t'ofereix la gran ciutat, m'estimo molt més un somriure hipòcrita que no pas el continu posat d'emprenyat (això sí, molt sincer) amb què t'atenen. Prefereixo que m'enganyin i que em somriguin. Per variar. De manera que, sense que serveixi de precedent, estimats lectors, permetin-me que els desitgi un bon Nadal i un feliç any nou.