Postal de Nadal

Capvespre. Vidre d'aparador d'una perruqueria canina, decorat amb boletes i grèvol de plàstic. Darrere el vidre, hi ha un caniche blanc sobre una taula, lligat perquè no es mogui del costat de l'assecador. El caniche s'està dret, acabat de pelar i de rentar. Li han deixat un tupè arrissat i una borla de pèl al final de la cua, però no farà un bon paper al dinar de Sant Esteve perquè aquest any la mestressa s'ha estalviat la manicura canina.

Al carrer, un home amb xandall passeja un pastor alemany. El gos veu el caniche a l'altre costat del vidre. Flaira la paret, aixeca la pota i fa una pixarada. Pensa: “Per arribar a un pentinat com el d'aquest marica, t'has d'haver fotut molts pots de Whiskas. El merdeurista del meu amo ja mai me'n compra. Em fa arròs bullit cada dia, amb ossos i coses que sobren.” A la vorera del davant, mig amagat pel contenidor d'escombraries –quina festa, si hi pogués saltar a dintre!–, un gos petaner treu fum blanc pel nas, mort de fred, i enveja el pèl del pastor alemany, però no l'amo: a ell l'apallissaven, fins que es va escapar.

Mohamed s'ho mira assegut a la barra d'una granja. És un negre de divuit anys, jersei i pantalons galdosos, vambes, cabells llargs trenats en desenes de metxes, ulleres fosques les vint-i-quatre hores. Cada dia, quan plega de treballar al camp, es dutxa, ve aquí i seu sol a la barra. Entrepà i Coca-cola, dos euros. La granja és just la seva frontera, just travesses el carrer i ja és un altre món. No té els papers en regla. Entre ell i aquestes mares amb criatures que seuen a les taules de la granja hi ha un filat espinós. La cambrera, que té la seva edat i és el motiu real per venir aquí, li diu, i potser no s'equivoca tant: “Tu sí que vives bien, Moja!”... La garlanda que s'enrosca a l'avet de Nadal també és de filferro espinós. En aquest país, aquests dies la gent no para de fer-se regals. Li agradaria molt tenir un pastor alemany com el que ara veu al carrer. Un gos com aquell seria una innovació, a la seva colla. Potser l'atansaria una mica als blancs, mouria mig metre el filat espinós.

Però, quan surt de la granja, ensopega amb el gos petaner, que fa un gemec i vola un metre, d'una puntada de peu a l'estómac.