‘Natum videte'

“Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estimen el Senyor.” Aquest és el missatge que els àngels cantaren la nit del primer Nadal. Difícilment trobaríem cap altre missatge que digués tant amb tan poc. Déu en el cel, envoltat de la seva glòria, i l'home a la terra, lluny de Déu i orfe de pau. En la nit del primer Nadal vàrem tenir notícia de l'amor gratuït de Déu. Déu estima tots els homes, sense demanar res a canvi i sense fer excepcions. I si això és així, resulta evident que no hi ha ni hi pot haver ningú que no sigui estimable. Les nostres fòbies no tenen raó de ser. Estem obligats a estimar-nos. Aquest és el nou manament que ens donà Jesús. Ell el va complir de manera admirable, fins a l'extrem de morir per nosaltres. L'Infant que va néixer a Betlem seria anomenat, en el futur, Príncep de la Pau.

La nit de Nadal ens ofereix, any rere any, l'oportunitat de veure el món amb uns altres ulls. El naixement de Jesús inspira en nosaltres els millors sentiments. Josep Maria de Sagarra, en el Poema de Nadal, en fa un recull. El Nadal, diu, ens dóna un sentiment de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d'esperit. I desperta en el cor aquell blau tendre, que volem escanyar i que no mor mai. Diria que no hi ha cap partit polític que s'hi pugui comparar. Ens ho prometen tot i no ens donen pràcticament res. La nit de Nadal és infinitament més generosa. Us puc assegurar que ahir se'm va fer curta. I molt em temo que, avui, el dia se'm farà llarg. Posats a taula, és més que probable que, com diu Salvat-Papasseit, ens oblidem dels pobres. I tan pobres com som, exclama, talment intuís, com fan els profetes, el futur, que és el nostre present.

Enguany ho som tots, de pobres. És la gran gepa que ens ha deixat la crisi. I suposo que sabeu el que diu la dita: “Cap geperut no es veu el seu gep.” Tal és el cas. No és descartable, doncs, que ens passi el pitjor que ens pot passar el dia de Nadal: que Jesús, com diu el poeta, ens miri a l'hora de les postres, i després de mirar-nos arrenqui a plorar. Tant de bo no sigui així.

Que una criatureta plori és normal. Que la facin plorar els adults, ja no ho és tant. I si resulta que els adults que avui la fan plorar són els mateixos que ahir li oferien petons, aleshores la cosa és greu. Val la pena fer-s'ho mirar. És el que ahir vaig estar pensant, sense haver-m'ho proposat. Tot per culpa d'un petit detall, que tal vegada no té massa importància, però que a mi em va deixar intranquil. Mentre oferia l'Infant a l'adoració dels fidels, vaig observar que, just abans de besar l'Infant, molts d'ells tancaven els ulls. Un gest que no venia al cas. Sobretot tenint en compte que l'adoració anava acompanyada de l'Adeste fideles (fidels, apropeu-vos!), l'himne que més s'esqueia en aquell punt de la celebració. El cantàvem tots. I en aquest himne hi ha una expressió que diu: Natum videte (mireu el nascut). No diu “tanqueu els ulls”, sinó mireu: us ha nascut un salvador. Això és el que l'àngel digué als pastors. I ells anaren de seguida a comprovar el que el Senyor els havia fet saber. I efectivament: van trobar el diví Infant ajagut a la menjadora, tal com l'àngel els havia dit. I després d'haver-ho vist amb els propis ulls, els pastors, ens diu l'evangelista Lluc, anaren a contar el que havien vist. En el relat de la nit de Nadal no hi ha ni una sola referència al creure. L'èmfasi està en el veure: Natum videte.

Ja he deixat dit que es tracta només d'un detall. Però un detall intrigant. Contradiu el sentit joiós de la celebració nadalenca de la missa del gall, la més esperada de l'any. De la mà dels poetes, la nit de Nadal té totes les virtuts imaginables. És, de totes les nits, la més bella, la més musical, la més flamejant de l'any. Diria que és l'única nit que els ocells, en lloc de dormir, canten. I el seu cant (El cant dels ocells) arriba a tots els temples. Hi ha d'haver algun motiu que expliqui perquè tanquen els ulls els fidels, justament la nit de Nadal. Alguna cosa del nostre subconscient ens obliga a tancar els ulls. Tal vegada perquè no podem ignorar que, amb el pas dels anys, el Nadal que va canviar la història no ens ha canviat a nosaltres, sinó que més aviat nosaltres hem canviat el Nadal, banalitzant-lo. I mirar l'Infant implica sentir-se mirat per l'Infant. I ben d'aprop, per cert. Sigui com sigui, el que demana el Nadal és que mirem l'Infant. I que sapiguem contar la meravella que els nostres ulls han vist. La resta, o sobra o bé vindrà per escreix. Però la mirada sí que l'hem de posar nosaltres: Natum videte.