Blaus & Blues
una música pot expressar els anhels d'un poble”
Aquests darrers dies amb la mort d'Enric Barbat, he entrat en un bucle melancòlic, perfectament entenedor per als que creuen que, la musica és el patrimoni més directe d'un poble i el reflex menys difuminat d'una delicada situació social. Barbat i Els Setze Jutges van concretar de manera diàfana la manca de llibertat d'expressió d'un temps i d'un país. D'aquest periple, en sortí un sentiment que encara perviu en el cor d'uns quants, ja que creiem que, efectivament, una musica pot expressar els anhels d'un poble.
El ‘blues' americà és exemple d'una afirmació col·lectiva, però amb una curiosa giragonsa: com a gènere musical basat a fer servir unes determinades notes que evoquin tristesa i l'ús repetitiu dels acords del blues, dins un patró de dotze compassos, neix d'un poble oprimit: l'afroamericà del delta del Mississipí amb un potent ramal de la població negra que havia emigrat a Chicago. Tot passà en una situació semblant a la nostra: després de la Gran Depressió. En aquell temps, un compositor va definir el blues com no tenir diners per comprar menjar i fer passar la gana amb una guitarra. El blues, durant gairebé trenta anys, no va ser gens considerat a l'Amèrica que descrivia amb tant dolor. Eren músics de carrer i a més negres. No eren l'Amèrica de cap somni. La indústria americana, de seguida hi va veure potencial, per entretenir, no pas per expressar una cultura, i va manufacturar nois blancs, ben pentinats, de casa bona i que tinguessin la veu fosca, com un tal Elvis Presley. Mentrestant, els grans músics com ara Muddy Waters, B.B. King, Lighting Slim i molts altres anaven a Anglaterra a guanyar uns diners. Era el 1961, i aquesta és la “giragonsa”: el blues va arrelar a Anglaterra i d'allí va tornar als Estats Units. La sensibilitat musical de gent com ara Eric Burdon, John Mayall i Manfred Mann, i llocs com ara l'emblemàtic club regentat per Alexis Corner, al barri d'Ealing, es van convertir en la base de tota aquesta música contemporània. Els mateixos Rolling Stones van portar un blues clàssic escrit per Willie Dixon i titulat Little Red Rooster al número u de les llistes. El blues va aconseguir que els crítics de jazz anglesos li donessin el vistiplau i després l'acceptació d'Amèrica va ser més fàcil. Fins i tot l'evolució elèctrica va esdevenir a Londres primer. L'exemple fascinant fóra l'anada de Jimmy Hendrix, per encisar el món sencer en una carrera fulgurant i tràgica. Els anglesos van electrificar el blues i donaren genis com ara Eric Clapton. En conseqüència els americans van acabar rendits a la música “seva”; malgrat després, tot es barrejà amb pop, dance i un llarg etcètera per acabar amb un esperpèntic hip-hop.
Per què a casa nostra no ha arrelat, el blues? Big Mama el practica des de fa temps, però curiosament, més en anglès, i ho fa bé; té força i li ha dedicat molts anys. Es pot cantar un blues en català? Creia que no, fins que he escoltat un grup anomenat Blues de Picolat. Tenen poca producció; només quatre enregistraments, però la rendició de les lletres en català encaixa a la perfecció. No ho havia vist mai. Són de la Catalunya del Nord. Hi ha altra gent que practica el blues amb gran sensibilitat i experiència, però bàsicament com a instrumentistes: Amadeu Casas, Tandoori LeNoir o els Blues Messengers. Però la disciplina no, no ha arrelat i menys s'ha convertit en un instrument per parlar de les inquietuds d'un país i una cultura que a mi em sembla “circular”, en el sentit de donar voltes, sense sentit ni propòsit. Els anglesos van reconèixer el valor expressiu del blues, perquè ells estaven en una postguerra i en penúria econòmica. Potser és que a casa nostra el dolor no és prou fort, ni les patacades prou profundes per fer sortir la veu d'un poble que pateix i cerca l'expressió artística per redimir-se; com quan naixien Els Setze Jutges, ara ja fa cinquanta anys. Calla que vindran els blaus! O encara són “grisos”?
