Els errors del PSC
Qui podia esperar que el PSC es renovaria a fons per ordir un partit socialista català, amb una autonomia veritable enfront del PSOE? Qui podia creure que el PSC obtindria el beneplàcit per tenir un grup parlamentari propi com demanen alguns dels militants del partit? Fa massa anys que el PSC s'ha convertit en PSOE. Només el parèntesi Pasqual Maragall va alimentar les esperances de tornar a unes tesis pensades des de Catalunya.
No cal donar voltes al tema: el Partit Socialista de Catalunya fa temps que ha anat perdent la seva identitat. Primer de mica en mica, més endavant definitivament. Els errors en què el partit dels catalans va incórrer s'han pagat a déu dóna. I l'error pristí parteix de la unió del PSC amb la federació catalana del PSOE.
L'error parteix de l'estrany canvi de rumb d'un partit socialista català que havia nascut a Catalunya, s'havia estès ben de pressa per pobles i ciutats del país i havia arrelat a Barcelona, sobretot dins un bon grup d'intel·lectuals –Raventós, Serra, Obiols, els germans Maragall, Maria Aurèlia Capmany, Marta Mata i un llarg etcètera–. Era difícil saber en quina estranya temptació havien caigut els dirigents d'un partit que ja s'alçava ferm i independent per unir-se amb una minoria de representants d'un fort partit espanyol de llarga història, el PSOE, quan fins aquells moments el PSC rebutjava les tesis del partit jacobí que funcionava amb una forta executiva central. Encara és més estrany si es té en compte que la federació catalana del PSOE eren unes minories, més com a enllaç amb el partit central que res més. No tenien ni la més mínima força política.
L'argument de tall idealista que va circular en aquells moments consistia a assegurar que si el PSC i la federació del PSOE no s'unien es dividiria la societat catalana amb una gran rasa: a una banda les persones acabades d'arribar d'Andalusia; a l'altra les persones catalanes de tota la vida. Com que els idealismes eren el pa de cada dia, molta gent va caure de ple en aquesta argumentació, aparentment convincent.
No va trigar gaire a deixar-se sentir la força aclaparadora d'un partit capitanejat per un acabat d'estrenar i carismàtic Felipe González. M'estalvio el procés prou conegut que va dur el partit socialista català, d'entrada absolutament majoritari dins la coalició, a minorar la seva força fins als congressos de l'Hospitalet i de Sitges, en els quals l' anomenada tendència PSOE es va apoderar de la direcció del PSC-PSOE. Només, com hem dit, la vinguda de Maragall va revifar el socialisme català. De seguida, reapareixen els Montilla, Iceta, Corbacho, etcètera. I la situació ja és irreversible: el PSC esdevé una minoria dins el PSC-PSOE, i es queda sol demanant un grup parlamentari propi.
El desenllaç d'aquest congrés era d'esperar. Les agrupacions de Barcelona i el cinturó es declaren de seguida a favor de Navarro, candidat que refusa el grup parlamentari. L'anomenada tendència catalanista s'arreplega entorn de Ros, l'alcalde de Lleida. I alguns entorn del candidat Elena. Tot estava cantat: Navarro guanyaria folgadament. Tot estava cantat? No pas del tot: a l'executiva pràcticament no hi ha representació dels que volen el grup parlamentari. Només alguna petita concessió a la galeria, i Ros, que, en una aparent unitat, s'agafa de la mà amb els altres candidats.
Se sosté l'antiga excusa de divisió de la societat catalana en dos? El que es posa de manifest és que els socialistes del PSOE han devorat el PSC. Definitivament. És posa de manifest que sota l'antic argument de no voler dividir s'amagava una indiscutible ànsia de poder.
