És la gent qui ha de decidir

Amb la llei de consultes ha tornat a passar. A falta d'arguments de més pes, els que la rebutgen es limiten a invocar, al seu favor, que això de consultar la gent és una competència exclusiva de l'Estat i que buscar la manera de saltar-se una llei amb una altra llei no és el que hauria de fer “un govern responsable”. Com es veu, tot és valid, fins i tot la desqualificació, per no fer explícits els veritables motius del rebuig: prefereixen que sigui el govern de l'Estat i no pas el de Catalunya el que prengui les decisions.

És una postura potser impopular, però tan legítima com la contraria. Per això és doblement censurable, aquesta dissimulació. Mai no exigiré al meu veí de l'escala que m'expliqui per què vota un determinat partit o per què està en contra del pacte fiscal, si no ho fa espontàniament o de bon grat. Però són perfectament exigibles, aquestes explicacions, quan van adreçades als líders polítics.

Causa alarma haver de recordar que promoure l'autodeterminació, o la transició nacional, és tan responsable i democràtic, i un camí per sortir de la crisi, com defensar la completa assimilació amb Espanya. El problema mai no és el què, sinó el com: respectant allò que diuen els ciutadans o evitant que es pronunciïn. En la Catalunya d'avui trobem un bon exemple d'això que dic: no és pas el referèndum de l'Estatut sinó la sentència que va desvirtuar-lo, la causa del conflicte, de la situació d'incertesa i desconfiança que viu el país. Del desig, creixent, d'un futur diferent.