2011, 2012, i anem sumant

En preguntar-li a un com li van les coses, per contestar sense entrar en interioritats, hi ha un proverbi xinès que fa: “No tan bé com jo voldria, però molt més bé del que em pensava”, que és un compendi de filosofia de la vida. El pensament oriental té uns principis basats en el sentit comú, tramesos de generació en generació durant milers d'anys. En parlar del 2011 i requerir a algú per saber com li ha anat, parodiant l'ancestral saviesa xinesa, pot dir: “Més malament del que hauria volgut i molt pitjor del que m'havia pensat.”

No parlaré de la humanitat, ni tan sols d'Europa o d'Espanya. Durant el 2011, els mitjans han informat de països amb guerres interiors fratricides, amb interessos foscos de venda d'armes –el mateix vaixell descarrega armament per babord i, per estribord, ajuda humanitària– i un menyspreu total per la vida. Dictadors assassins, militars o civils, l'única finalitat dels quals és enriquir-se. Llargues columnes de persones forçades a deixar la seva terra i internar-se en camps de concentració, on moren a milers de malalties i fam. L'augment de la mortalitat infantil a Àfrica, les imatges de la qual molts veuen sense immutar-se. No, no en parlaré perquè em fa, més que tristesa, vergonya, en veure la rapidesa amb què es gira full. En part, la informació crua dels mitjans ha fet que la sensibilitat hagi esdevingut amorfa i que l'egoisme s'hagi barrejat amb l'instint de conservació.

La crisi ens ha incorporat un problema mundial que sacseja Europa molt més que a la resta, a Espanya especialment i a Catalunya de manera injusta, pel fet de ser la regió més rica, productiva, culta i innovadora de la pell de brau. Raons difícilment explicables han fet que per camins intricats de la política la nostra riquesa fruit del treball emigri de manera sistemàtica cap a Madrid. Polítics cobdiciosos, venuts per una poltrona; negociadors ineptes enganyats com babaus; governs ploramiques amb un cove, els uns; els altres, casats amb Madrid, i els altres, castrats, entre tots, han deixat que amb el que hauríem pogut ser, una nació rica i distingida d'Europa, surin regions que viuen de la peonada, es facin autovies la circulació de les quals en un any és la mateixa que la de l'atrotinada N-II en un mes, autopistes gratuïtes i AVE a canvi de vots. Acabo sense esgotar el tema.

Amb crisi o sense, els rics continuen essent-ho i els no tan rics també. Ara bé, dins la classe treballadora –amb molts sense feina, atur, pensió i els ja grans sense futur– l'any en què acabem d'entrar molts patiran gana i problemes de tota mena, que pararan en delinqüència i poden convertir la pau de la nostra terra en un lloc de malviure. El govern actual, que té sens dubte esperit de lluita, serà incapaç de pal·liar-ho ni deixant-hi les ungles. Dos i dos fan quatre i estirant molt fan cinc: deu, mai de la vida! Aquesta qüestió està pervertida. Ho resistirem i anirem sumant, tot i que no hauria calgut. El 2011 ens ha posat a prova i el 2012 ens sacsejarà fins a les entranyes. Ja ho veurem, millor dit, ho tocarem!