L'any que ens vam indignar

Disposem de recursos tècnics que ens permeten detectar en l'aire de Riudarenes partícules d'un perfum abocat quinze dies abans damunt d'un mocador a Xangai o localitzar, entre les bardisses de Viladrau, restes d'un pesticida escampat a la més remota de les ciutats siberianes. Diuen, a més, que la distància entre dues persones desconegudes, situades a qualsevol indret del planeta, és, a tot estirar, de quatre o cinc individus. Qui pot negar, doncs, que el món s'ha encongit i que ara les notícies que omplen les pàgines més estrictament locals contenen sempre aspectes que transcendeixen els límits de la seva geografia? No hi ha refugi per mantenir-se a resguard de les obsessions o de les esclavituds de l'Obama o de la Merkel. No hauria de sorprendre, doncs, que una humil crònica comarcal coincideixi amb la revista Time a l'hora d'evocar l'adveniment dels “indignats” com a fenomen de l'any. De la mateixa manera que aquí podem rememorar el 2010 per aquell dia de juliol en què sota un sol aclaparador una multitud efervescent de catalans emprenyats va cridar independència, haurem de recordar el 2011 com l'any de les revoltes. Les àrabs, és clar, però sobretot la dels “indignats”, que és la més pròxima i la que ens ha interpel·lat més directament. Aquell impuls de plantar-se a les places i proposar un món alternatiu, té un origen similar a la dels emprenyats del 2010: la percepció ardent de la injustícia i la ineptitud dels canals formals per oposar-s'hi. I els dèficits democràtics, i la constatació que el sistema està viciat i que existeixen complicitats polítiques, econòmiques i mediàtiques que el condicionen.

Si la submissió de la voluntat democràtica a les dèries d'un tribunal decrèpit va enervar la consciència col·lectiva d'aquest país, les humiliants conseqüències de la crisi i la genuflexió dels interessos generals davant dels poders econòmics que l'han provocat van saturar els ànims, i gràcies a internet i a les noves possibilitats comunicatives, aquí, a Atenes o a Wall Street, les places es van omplir d'indignació. Es veu que a les nostres societats la lobotomia no ha estat absoluta, que encara hi ha indicis de vida. Les perspectives ombrívoles que ho expliquen no han fet res més que agreujar-se. La frustració quotidiana en un món que desborda estímuls, la precarietat i l'explotació laborals, les irritants desigualtats i la incapacitat política de resoldre-ho, en aquesta amarga era de les retallades no paren d'augmentar, per tant, no cal una gran perspicàcia per entendre que el fenomen de la indignació té futur.

És l'única bona notícia que podem anunciar. I no només perquè és agradable sentir de nou invocacions a la justícia social i a la solidaritat, sinó perquè les raons de la crisi, les desregulacions, les polítiques econòmiques i fiscals que l'han desencadenat, són perfectament identificables i fins que no ens vegin suficientment indignats (i també perillosament), no les modificaran.