L'odi als indiferents

“Odio els indiferents. Crec, com Friedrich Hebbel, que «viure significa prendre partit». Qui realment viu no pot no ser ciutadà, no prendre partit. La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents. La indiferència és el pes mort de la història. És la bola de plom per a l'innovador, és la matèria inert, en la qual sovint s'ofeguen els entusiasmes més brillants, és el pantà que envolta la vella ciutat i la defensa millor que la muralla més solida.

La indiferència opera amb força en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat, allò amb què no es pot comptar, que altera els programes, trastoca els plans, els plans més elaborats, és la matèria bruta que es rebel·la contra la intel·ligència i l'estrangula.”

Això va escriure Antonio Gramsci el febrer de 1917. Gramsci va ser periodista a Torí des de 1916 al diari socialista Il Grido del popolo i després a Avanti. Fundà el 1921 el Partit Comunista Italià. Fou elegit diputat el 1924 i el 1926 va ser arrestat coincidint amb la prohibició feixista dels partits polítics. Condemnat a vint anys de presó, en sortí el 1937, i va morir poc després víctima d'una llarga malaltia.

La indiferència és el pitjor mal del gènere humà, la raó d'aquesta pot ser la traïció, la feblesa, la hipocresia, la ganduleria, la manca de coratge, és un mal arrelat profundament en l'ànima humana que prefereix el silenci a l'acció, la transacció de la covardia al compromís... Té moltes raons, però totes tenen un component comú: conservar el que es té per damunt de qualsevol altra opció amb una visió miop i de curta volada en contraposició a la compromesa i de llarg termini.

La fatalitat, la “decisió intel·ligent de no lluitar perquè tot està perdut i no val la pena patir si no s'ha d'aconseguir res”, és l'enemic directe del compromís, de la decisió, de la determinació, de la mateixa manera que la mitja veritat i no la mentida és l'enemic directe de la veritat perquè és més difícil d'esbrinar, d'identificar i per tant de denunciar, perquè la part de veritat de la “mitja veritat” condueix a l'error en contraposició a la falsedat absoluta que és sempre més fàcilment identificable. La hipocresia és la pitjor forma de perversitat.

La histÒria de la humanitat està plena de moments en què lluitar hauria de semblar absurd, atesa la dificultat de la victòria, i per tant el més “assenyat” hauria de ser la indiferència, evitar el conflicte, desertar de la mobilització, desaparèixer perquè “no hi ha res a fer” i més val economitzar esforços i callar, conservar el que es té, que posar-ho en perill de perdre-ho si “la derrota està assegurada”... Quan això passa, com el mateix Gramsci remarca, ningú es fa la pregunta de què passaria si cada un fes el que cal perquè l'acció és mobilitzar més enllà que sigui testimonial o efectiva la resposta, perquè de l'exemplaritat deriva l'emulació, l'arrossegament i fins i tot l'esperança.

La història està plena d'aquestes situacions en què la covardia i el conservadorisme maten d'arrel l'acció o la reacció a la injustícia col·lectiva, social o econòmica.

En el seu llibre ‘L'agonia de França' publicat el 1941, Manuel Chaves Nogales diu sobre la derrota de França el juny del 1940 i sobre la manca absoluta de voluntat de lluitar del poble francès contra la invasió d'Alemanya: “Un Estat es pot enfonsar, un país pot ser envaït sense que es produeixi en les masses una reacció profunda, però en canvi no és possible que el servei municipal de neteja deixi de recollir les escombraries durant més de quaranta-vuit hores. Les masses modernes ho suporten tot menys la incomoditat material, física...” La degradació del país semblava no tenir límit perquè es tractava de perdre la guerra aviat perquè tot tornés a ser com era abans, convençuda, la dreta francesa, que la democràcia parlamentària com a regim polític estava esgotada i els feixismes tenien la superioritat de la reacció fàcil, la mobilització sense discussió i l'eliminació dels grups socials que no s'alineaven amb “els interessos de la pàtria”. El Front Popular no va ser tampoc capaç de fer recuperar el sentiment de resistència i autoesforç, tot havia de ser donat perquè el ciutadà tenia drets que ningú podria discutir... La qüestió no era contribuir i ajudar el país, la col·lectivitat, la qüestió era assegurar que els propis drets eren respectats, fos això possible o impossible. Certament era necessari superar unes circumstancies extremes com les que van viure França i el Regne Unit de 1937 fins a la guerra, però de les quals un país i l'altre, partint d'un plantejament comú que va donar lloc al Munic de 1938, es van diferenciar de manera radical perquè uns estaven disposats a fer front a la defensa del seu estat i els seus ideals i els altres no. És un exemple històric i real del que denunciava Gramsci vint anys abans.

És una realitat que la indiferència neix de la comoditat, de la negativa a canviar, a córrer riscos i que les reaccions dels ciutadans es deuen en ocasions, més que a la lluita pel que s'entén que és just, a la defensa de la pròpia comoditat i el que es considera que és propi des del més gris egoisme personal, difícil d'explicitar com a tal però fort i arrelat en la consciència personal encara que no es vulgui reconèixer, encara que es vulgui obviar, es vulgui amagar. Estem en temps de crisi, i per tant de reformes i canvis. Hem de ser no indiferents sinó actius per donar suport i impulsar els canvis que es necessiten, i això es planteja no només des de l'ètica o la defensa del bé comú.

Si és cert que el futur desprÉs de la crisi econòmica serà diferent al passat i al present, si és cert que de les reformes es pot generar la recuperació econòmica i la milloria del nostre entorn social, hem de concloure que no hi ha lloc per a la indiferència perquè no és, també des del més pur egoisme, el que convé a ningú.

La dificultat com sempre És repartir l'esforç, perquè no pot patir més qui menys té o més feble és, però és aquesta l'excusa perfecta per justificar la posició de defensa del que és propi, arribant a un resultat que pot ser tan devastador en raó a l'egoisme personal com la indiferència de què parla Gramsci.