Amb una Espanya en tenen prou i massa

Una de les conseqüències secundàries de la intervenció a Espanya dels qui realment compten en la Unió Europea és que les il·lusions independentistes queden ajornades indefinidament. Si l'interlocutor vàlid, o sigui el govern de Madrid, ha de seguir la política que li marquin, dels qui hi estan subordinats s'espera que ni piulin. La subordinació al directori europeu, que ningú no està en condicions de qüestionar, reclama una compensació sentimental, i no hi ha res de més transversalment assumit, res que afavoreixi més la conciliació dels contraris, que fer pagar als catalans factures que ni tan sols sabien que devien. Amb l'excusa de fer estalvis, una recentralització, o una relectura a la baixa del títol VIII de la Constitució, sembla obligada, i veurem com els mateixos que han multiplicat les administracions i les han fet servir per repartir-se el pastís i intercanviar-se favors ara voldran harmonitzar-les, cosa que significa, ras i curt, reassumir en el centre competències abans traspassades a la perifèria. I tots els qui es pensaven que el principi de subsidiarietat –és a dir, que el que es pugui decidir a baix no es decideixi a dalt– tan invocat en la UE, podria anar a favor de l'autogovern català, es quedaran a veure-les venir.

Ara, si per un atac col·lectiu de lucidesa, o per intercessió divina, s'arribés a un acord per resoldre internament i diplomàticament el problema catalán, faria falta el vistiplau de les altes instàncies comunitàries, que a l'acte replicarien: “Ja tenim prou maldecaps amb un Estat espanyol, no vulgueu subdividir-lo i fer-ne dos o tres, o aneu a saber quants, perquè allà ningú no vol ser menys que els catalans. Aquest és un luxe que ja no us podeu permetre, i que per descomptat no us pensem pas subvencionar. Torneu d'aquí a tres generacions a veure si la crisi ha escampat...” I els catalans, que es creien més europeus que ningú, descobriran que no surten en el mapa ni se'ls hi espera. Una situació ben paradoxal, ja que si bé d'arguments per aspirar a la independència –a un nivell satisfactori d'autogovern–no n'hi ha pas més ara que fa un segle, mai no hi havia hagut tanta gent disposada a escoltar-los, ni tanta consciència d'estar arribant en un carreró sense sortida. Ves per on, a Europa no ens estan esperant amb els braços oberts i la subvenció a punt, i tot indica que les aspiracions sobiranistes restaran confinades en el calaix de les especulacions literàries.