Epifania

Avui és el dia de Reis. Des de fa temps, cada dia de Reis penso en el final d'aquell conte de Joyce, Els morts, a Dublinesos, una delicada orfebreria que parla de famílies i tradicions, d'amors que s'han difuminat i de la grisor de compartir la vida amb algú que saps que pensa en un altre mentre observes com la neu cau sobre els vius i els morts, a Irlanda, “en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres”. Fa anys, el meu company dominical de columna va fer una dissecció exemplar sobre la importància del fet que l'acció de la història de Joyce passés al llarg de la nit de Reis, la dotzena nit, la nit de l'epifania; és a dir, del descobriment, de l'evidència. Miquel Berga recalcava la transcendència d'una data així en l'univers catòlic de Dublín, justament perquè és el moment de la commemoració no pas del naixement de Jesús sinó de la manifestació de la divinitat. Cada dia de Reis hi penso. Per uns quants motius. Perquè la narració que després Houston va convertir en el seu testament vital i cinematogràfic té una profunditat tan delicada, de tanta volada sentimental, amb tanta càrrega moral, que sempre m'aboca a una determinada consciència de la pèrdua. Una desolació que es converteix en pausada reflexió sobre les coses que importen, sobre les ombres en què ens convertirem tots, “un a un”. Sempre és millor entrar-hi “en la plena eufòria d'una passió”, com va fer el pobre Michale Furey, mort de fred davant la finestra de la seva estimada. També hi penso perquè l'epifania, a Els morts, tan important com la descripció de la mansió de les ties on es fa el sopar, tan important com la minuciosa anàlisi dels elements que formen part del retrat burgès, és protagonista, subtil i lateral, omnipresent. És en aquella nit de Reis quan Gabriel descobreix l'essència del que significa estimar, mentre observa com la seva dona, Gretta, dorm després d'haver vist en els seus ulls la tristesa per aquell a qui no va saber o poder conservar i que ara es desfà, en el record, com la neu. Nosaltres celebrem aquesta nit justament pel contrari. Magnifiquem la ingenuïtat, la lluentor de l'esperança, la il·lusió del que falsifiquem. L'epifania, la manifestació, és un correlat de l'art. De cop, ho tenim tot més clar. En sabem més, de nosaltres mateixos, i això ens fa més tristos. I més conscients del que som i d'on anem.