Supersticions nacionals
Al llarg de dues legislatures, i ratificant-ho per partida doble, ERC va propiciar el govern tripartit. Des de posicions republicanes es va defensar aquella aposta amb l'argument que, així, l'independentisme conqueriria més espai polític entre els feus tradicionals de l'esquerra. La temptativa no estava mancada de fonament: part de l'esquerra catalana, sense sentir-se mai emplaçada a desempolsar lògiques i llenguatges, secularment s'ha mostrat refractària al “nacionalisme català”. Aquesta actitud deriva d'un còctel que fonamentalment barreja tres ingredients explosius: un pejoratiu polsim conceptual de “burgesia catalana”; un “alliberament de classe” sempre desvinculat d'un “alliberament nacional català” (però, ai las, gairebé sempre amb connivència passiva amb l'estatus oficial propi del nacionalisme espanyol); i, en tercer lloc, la superstició (fruit d'ignorar l'obra de Josep Termes i tants altres historiadors) que dins de l'obrerisme del país no hi ha corrents catalanistes. En ple èxtasi per aquella aposta de creixement i de govern tripartit, alguns republicans fins i tot van pronosticar que atraurien el PSC (dels Corbacho i dels Montilla) cap a l'independentisme.
Els últims resultats electorals, tant a les eleccions catalanes com a les espanyoles, són reveladors: malgrat que CiU és la formació més votada de Catalunya, el nacionalisme materialitzat per CiU i ERC té una penetració molt relativa en les poblacions dels cinturons industrials de Barcelona, tradicionalment considerats de manera emfàtica “bastions de les esquerres”. En aquest sentit cal preguntar-se si ERC i bona part del catalanisme no van ser i no continuen essent víctimes dels seus peculiars i cíclics processos d'autoabducció. Perquè els dos últims resultats electorals constaten que en aquestes zones urbanes el transvasament de vots ha estat del PSC cap al... PP (per no afegir-hi també UPD i Ciutadans!). D'aquesta manera es destrueixen dues supersticions molt arrelades en els despatxos vaticans de l'esquerra ortodoxa i del catalanisme autoabduït. Primera superstició: que l'eix dreta/esquerra és l'únic motor de la política. I segona superstició: que el segment nacional (sobretot si el segment nacional és invocat pel catalanisme!) no és important. De nou, la realitat, tan tossuda, ha passat l'aplanadora.