I ara què, urbanita
Cita amb Sherlock Holmes
Tot i les molèsties dentals, el sopor de les festes i el mal humor característic de tarda de diumenge, travesso la ciutat amb el propòsit ferm de veure una pel·lícula taquillera. Els cinemes estan instal·lats en un polígon –més o menys a tres quilòmetres de l'estació de metro de la línia que em condueix al meu barri– i el soroll és equiparable al d'una zona turística en plena temporada: els nens bramen i corren seduïts per la decoració kitsch, els espectadors compren galledes de crispetes i jo cercioro allò que Ortega y Gasset explicava en un dels seus sermons: “La circumstància és el dilema davant del qual ens hem de decidir”. La frase se'm repeteix quan una noia abillada amb una armilla fluorescent em convida a visitar una màquina groga, on diu que l'entrada em sortirà més barata. Quan li pregunto on són els nois de les taquilles, se'm treu de sobre amb un lacònic: “No ho sé, sóc nova”.
El mecanisme de l'aparell és idèntic als dels aeroports. Fileres de seients lliures o ocupats apareixen a la pantalla, tot i que he de tornar a consultar a la noia en quina direcció estan enfocats per compensar la meva miopia. La noia ara està ocupada enviant altres clients cap a la cua que estic provocant i no em pot atendre. Els meus sentiments són canviants i se'm barreja la nostàlgia pels joves taquillers mileuristes amb l'estupor davant les preguntes de l'artefacte.
Com faria un veterà de guerra, evito l'estrès amb una retirada per recuperar posicions i deixo passar el primer de la cua. Observo la destresa del noi, un cap de família que es baralla amb el teclat mentre la seva dona ha sortit amb les criatures cap a la zona de venda de llaminadures. No se'n surt a la primera, però sobreviu. Deixo passar també una parella amb pinta de jubilats, que demanen suport a la noia, que els atén diligent i els clica tots els dispositius fins que les entrades surten disparades cap al terra. El senyor s'afanya a recollir-les mentre el tercer de la cua se situa convençut sense demanar-me permís, la qual cosa em fa pensar en la profilàctica sortida. Sherlock Holmes haurà d'esperar.