El grup d'en Pere Figuera

L'estiu del 1945, el FUC (Front Universitari de Catalunya) decidí dur a terme una activitat més intensa en diversos àmbits de la clandestinitat antifranquista. Així, es va crear els grups Gerbert, d'intel·lectuals, i Pere Martell, de treballadors. I en aquella mateixa època, a redós del FUC, també van aparèixer els GRN (Grups Nacionals de Resistència).

Els GRN realitzaren diverses activitats de risc, principalment les propagandístiques, que es concretaven en la majoria dels casos en la col·locació de banderes catalanes en llocs públics durant diades assenyalades; si bé, també, s'ocupaven de fer passos de fronteres i mantenien contactes amb serveis d'intel·ligència estrangers.

Pere Figuera i Serra, nascut l'any el 1929 a Barcelona, alumne de l'Escola Industrial i, més tard, de la Facultat de Dret, era, segons la descripció feta per Josep M. Ainaud: “Un xicot profundament apassionat per Catalunya. Reflexiu, serè, dirigent nat allunyat de discussions i doctrinarisme, català d'arrels i de cor, reflexiu i actiu a la vegada.” El grup que es formà al voltant de Pere Figuera estava format, entre d'altres, per Jordi Pujol, Joan Reventós, Albert Manent, Ernest Raguer –més tard, Hilari Raguer, monjo de Montserrat–, Robert Comet, Xavier Polo, Xavier Rotllan i Joaquim Adroher. Algunes accions d'aquest grup foren una pintada al pati de la Universitat de Barcelona, a finals d'octubre del 1949, amb la llegenda “Volem una Universitat catalana” i altres pintades al camp del Barça i al circuit de la Penya Rhin.

Pere Figuera també participà, el 1951, en el llançament de fulls volants al Liceu, en anglès, destinades a explicar als oficials de la VI Flota americana la repressió del règim franquista. Difusor de la idea del Països Catalans, actuava amb generositat i entusiasme allà on fos necessari. Tant ajudava a tirar endavant les Antologies poètiques universitàries com era un dels més actius promotors de la vaga de tramvies (1951). Promogué la revista Ictini a l'Escola Industrial. Fou detingut l'any 1954 i, de mica en mica, s'allunyà de l'activitat política, si bé no de la cultural. Morí en un accident de carretera, l'any 1970, a Llemotges (Occitània).

El millor relat sobre la bandera (de 25 m²) a Sant Pere Màrtir és aquest fragment sintètic escrit per Josep M. Colomer: “El Congrés Eucarístic tingué lloc el maig del 1952, amb la ciutat coberta de lluminàries i ornats, i amb representacions estrangeres que per primera vegada es reunien a Espanya en un acte oficial presidit per Franco. En la sessió de clausura, l'1 de juny, l'arribada de Franco i del govern a la plaça de Pius XII, a la part alta de la Diagonal, enmig d'una gran concentració, coincidí amb el desplegament d'una enorme bandera catalana a la muntanya de Sant Pere Màrtir. Estigué tres quarts d'hora penjada, mentre els estudiants que l'havien col·locada guillaven per les clavegueres. L'endemà, en va aparèixer una altra a Montserrat.”

El dia 5 de juny, el diari El Mercuriode Xile es feia ressò de la notícia en un ampli article que concloïa (traduït de l'espanyol): “Mentre dins del temple hom pronunciava vots de pau al món, algú devia qüestionar-se estremit com s'assentarà la pau en les pedres d'un poble al qual se li priva la bandera, se li prohibeix el verb i se'l persegueix la cultura?”