Per Sant Antoni, pas de dimoni

Una de les primeres festes i que té un ampli ressò al Penedès és Sant Antoni, un dels tres sants barbuts i conegut com el del porquet i (que de fet era una truja barcelonina agraïda, segons els mestres Amades i Moya). Es distingeix a Vilanova i a Vilafranca amb uns lluïts Tres Tombs, però és a Vilanova ciutat que li va oferir el copatronatge, superat més tard per la Verge de les Neus, on la festa adquireix el qualificatiu de major (alguns hi afegeixen la contradicció de “petita”). Pregó, solemne ofici amb força capellans, sentida homilia i autoritats, fartanera col·lectiva, sobretaula inacabable, concert i ball d'aquells més reeixits que hom pugui haver vist i, encara, encara subhasta de la toia. Hi ha tots el ingredients d'una festa ben nostrada.

No sabem si modernament sant Antoni és considerat el patró dels animalistes, però sí que sabem que és una d'aquelles festes que ha sabut mantenir-se, adequar-se, modernitzar-se, reinventar-se. A la ciutat de Vilanova, durant la llarga durada del franquisme no era festiu; al cap de quatre dies, el 21, les autoritats del moment volien recordar que l'any 39, el llavors tinent coronel Yagüe al capdavant de les tropes insurrectes i mercenàries, havia entrat a la ciutat “alliberant-la” del “rojos”. Això se celebrava cada any. La tossuderia d'uns quants i un arrelament popular profund van fer persistir una festa lligada i vinculada a un món rural i dels carreters, que avui és una relíquia, i va resistir i malgrat la seva condició de laboral va aguantar fins que, arribada la democràcia, l'autoritat local, però sobretot la gent, la va enaltir a festa major. I ja en democràcia també va resistir l'anada al fenomen de rebaixes barcelonines i les ofertes d'esquiades col·lectives, quan això de l'esquí es va popularitzar.

Per això el sant, quan llegeix que sindicats, patronals, el conseller Mena i Rajoy volen transportar alguns festius (potser amb raó, eh) als dilluns se li dibuixa un somriure sorneguer d'aquells que amb experiència ja saben de què va, això. La festa quan està arrelada pot assumir canvis de moltes menes, digereix noves fórmules i noves pràctiques, i naturalment suportarà, si és el cas, que cal veure-ho, canvi de data. Nogensmenys, a Catalunya, des del gener fins al mes d'octubre es van organitzant amb èxit notable cavalcades dels Tres Tombs. Als pobles i viles del Penedès som dels primers a celebra-ho, i segur que, peti qui peti, ho seguirem fent.