Blindada monarquia
El 22 de novembre de 1975, Juan Carlos de Borbón, manifestà en la seva coronació, després de referir-se a Franco com “una figura excepcional”, que recordaria “con respeto y gratitud”, que el seu títol de rei emanava de la tradició històrica, del manament legítim dels espanyols i de “las Leyes Fundamentales del Reino”. Però res més inexacte pel que fa a les dues primeres fons de pretesa legitimació, ja que “la tradició històrica” no s'havia d'encarnar en ell, sinó en el seu pare, que no havia abdicat llavors dels seus drets dinàstics. Quant al “manament legítim dels espanyols”, només pot ser entès iocandi causa, a menys que consideréssim pura broma democràtica les mascarades plebiscitàries del franquisme.
La corona, doncs, va ser dipositada sobre la testa de Juan Carlos, en puritat, amb el fonament exclusiu de “las Leyes Fundamentales del Reino” emanades de la dictadura. Conscient el personal d'aquest origen espuri, en la Transició es pactaren els termes de la “ruptura”, amb giravoltes i meandres de tot tipus, si bé pintant-se sobre tota la pell de brau una línia roja respecte al “principi monàrquic”. Quan el 10 d'agost de 1976, en la seva primera entrevista personal amb Suárez, Felipe González insinuà la possibilitat d'un referèndum sobre la monarquia, Suárez, gran contorsionista, es tancà rígidament, sobretot atès, segons manifestà, que “era probable que el resultado fuese favorable a la opción republicana”. I, per als que invoquen la Constitució con a definitiu guariment d'aquells tenebrosos orígens, cal recordar que no es donà al poble cap possibilitat de pronunciament específic sobre la qüestió. El paquet venia d'un remitent anomenat “o lo toma o lo deja”. I, òbviament, un poble assedegat de llibertats, es llençà a la font bevent frenèticament el totum revolutum per clorada i tèrbola que ragi l'aigua.
Els entusiastes de la Corona també assenyalen el 23-F com a fita de la seva definitiva redempció. Però sobre l'emblemàtica data resten moltes coses a dir. Esmento només un prestigiós professor universitari quan entén que “la actuación del Rey durante el 23-F tiene tantos claroscuros que, si hubiese sido presidente de una República, probablemente hubiera sido requerido ante una comisión parlamentaria para dar explicación detallada de todos sus actos”. S'alçà, però, llavors una seràfica coral de veus laudatòries, del tot persistents ara, almenys en el comú paisatge coronat que tan enèrgicament dibuixen PP i PSOE. Energia palesada, per exemple, en el reforçament de la protecció penal del rei i la seva família en el Codi de 1995, és a dir, en el tan ufanosament proclamat Codi Penal de la democràcia. I energia emprada també pels pares de la Constitució per situar la institució en el nivell màxim de protecció, és a dir, en la impossibilitat pràctica del seu qüestionament, ja que, per a abolir-la, faria falta ni més ni menys que: 1) Aprovació de la reforma per majoria de dos terços de cada cambra. 2) Dissolució de les Corts. 3) Noves eleccions. 4) Ratificació per les noves Corts de l'abrogació monàrquica, altra vegada per majoria de dos terços tant al Congrés com al Senat. 5) Posterior referèndum aprovatori de la reforma.
Potser és, doncs, lícit preguntar-se el perquè de tanta hiperprotecció, sobretot si, com sostenen alguns, “el rei regna, però no governa”. O, potser en el cas no és del tot aplicable la màxima de Thiers? El professor esmentat assenyala que “hoy sabemos [...] que es una práctica regia habitual dar directrices sobre altas órdenes militares o sobre ascensos en el ejército; el rey hace la propuesta y espera que el Ministro de Defensa la refrende”.
Desitgem, però, que mai no passi el que va apuntar Sabino Fernández Campo quan declarà que: “El Rey, primero en su calidad de moderador y después como Jefe Supremo de las Fuerzas Armadas, debería intervenir en el caso de que las prerrogativas concedidas por un hipotético gobierno en minoría a un partido separatista amenazaran la Unidad de España. Y ello porque un gobierno así atentaría contra la Unidad de España que consagra el artículo 8 de la Constitución”, el mateix article invocat per Fraga respecte al projecte d'estat lliure associat d'Ibarretxe. Precepte, per cert, del qual s'ha dit “que no tiene parangón en otras constituciones europeas”.
