En temps d'incertesa
Algun agut observador ha dit que l'única certesa de l'actualitat és la incertesa, i circumstàncies com les actuals –no cal recordar al lector un cop més les desgràcies col·lectives que tenim al damunt– són el brou de cultiu adequat perquè surtin altres observadors no menys conspicus disposats a veure la civilització com una forma de pervertir els mecanismes de la natura, l'anorreament dels dèbils en primer terme, a confondre anàlisi i desig en constatar una inversió de valors que obre la incògnita de la mena de comunitat humana que ens espera en els futurs diversos –l'immediat, el llunyà, etc.–, però sobre la qual ara mateix només hi ha una cosa segura: que als qui se li acudeixi dir que sí, que la pretesa civilització ha anat massa lluny en la correcció dels mecanismes de la selva, i que per tant són un cost absurd i, per tant, excessiu els discapacitats i els ancians, serà ipso facto titllat de nazi.
No és la meva intenció entrar en fangars ni en terrenys espinosos. Prou pena tenim tots plegats amb haver de bregar amb tot plegat, tot i que, d'altra banda, sentir que combatre dins d'un mateix el ressentiment i l'enveja és una debilitat és desistir d'un objectiu primordial, de ser un mateix contra injustícies i adversitats. Què li queda, doncs, al ciutadà que no es resigna a ser, més que mai, més que els esclaus d'altres temps, que si més no sabien on anaven –o sabien on no es podien fer la il·lusió d'anar mai de la seva vida–, un titella sense nord ni idea d'ell mateix que l'articuli amb el món? Es pot parlar d'un país de mancats i mesells governats per inútils, dins d'un Occident d'idiotes governats per lladres, però a l'inrevés resulta igual de just, o injust, o incert.
En una societat feudal-financera en la qual, a partir que el poder efectiu no és dels governs sinó dels banquers, la democràcia acaba essent una farsa, una comèdia dolenta sense final, en la qual es confon curatiu amb sedant, llest amb excitat, divertit amb imbècil, tolerant amb castrat, tranquil amb mort. La desautoritat moral de l'Estat converteix els polítics en espectres, els jutges i policies en mercenaris, i sense democràcia tampoc mal que fos en forma de reducte en l'abast particular, no hi ha res per salvar ni raó per contemporitzar amb els lladres portadors de xivarri, ignorància i lletjor.
Encara girat per mirar d'on vénen els estafadors –en català, caragirat és un insult–, el poeta amorrat a detectar el seu defecte ha de decidir si en fa defensa, deute i poesia en un món on el crim ja no és valor de canvi sinó argument de comèdia, i en els veritables escenaris de canvi social es va més enllà d'especular amb béns privats com s'ha fet al llarg de segles perquè ja no se'n té prou especulant amb empreses quan la insaciable cobdícia empeny a assaltar el deute sobirà de les nacions, un delicte de l'ordre de falsificar moneda i d'atracar amb armes, difícil de contrarestar perquè el perpetra l'ens col·lectiu difús anomenat mercats financers, senyors feudals èmuls de la formiga de la faula de la cigala que es diuen a si mateixos estalviadors responsables que ponderen el mal social provinent dels incontinents dissipadors de fortunes públiques.
Que els bancs actuen com un poder i no com un servei ho prova en instància immediata el fet que els diners de ningú no són objecte de privacitat ni estan protegits en els comptes bancaris, sinó accessibles al poder administratiu, acreditat per conèixer, embargar i arreplegar. El dret elemental a la llibertat entesa tal com se n'omplen la boca els criats i manaies del sistema està conculcat en el simple fet que un ciutadà no té dret a no ser client-presoner d'una entitat bancària, perquè d'altra manera no pot operar en les prerrogatives de la vida civil, pagar factures en primer lloc. Que ningú s'enganyi sobre la relació causa-efecte del poder; no és l'administració la que utilitza els bancs, és dels bancs d'on emana la força, i la prova la tenim els últims temps: quan no han treballat al seu gust, a través de mecanismes d'especulació financera, els bancs han fet caure els governs de Grècia i d'Itàlia i n'han substituït els caps per empleats de la seva confiança contrastada.
Això ja no és una entelèquia filosòfica; mal que costi de posar-li cara, noms i cognoms, aquí sí que hi ha un responsable objectiu i abordable: què va passar a Grècia, és que les cabres havien deixat de fer llet?; les gallines havien deixat de fer ous, les pomeres ja no feien pomes, del blat ja no se'n podia fer pa? El flaquer es pot fer ric fent bunyols, fent sabates el sabater, restaurant queixals el dentista, es poden discutir el mecanisme i el preu, però vet aquí un benefici palpable per a la comunitat, però quan en el mercat financer l'especulador obté un guany, és a canvi de quin bé comú? Què menja, amb què es vesteix, amb què gaudeix cap altre ciutadà gràcies al treball del banquer, tret dels seus criats? El sosteniment en si del sistema no és un valor ni un guany, i el qui pretén fer-ne l'apologia treballa pels lladres.
En aquest escenari global –i més greu com més magres són les coses a cada territori– li toca ara al ciutadà de Catalunya contemplar com el seu govern ja no pot ni gosar bregar per ampliar els drets històrics, a contemplar expectatives més o menys àmplies d'augment de sobirania. No, ara es tracta senzillament de no deixar d'existir, com en l'acudit sobre Lourdes: Mare de Déu, que em quedi tal com estic. El primer ministre britànic Cameron ofereix, entretant, als escocesos un plebiscit per la seva sobirania. És un oferiment enverinat, sense dubte, però em penso que ara mateix aquí ja el voldríem.
