Josep Pallach

L'any 2002 apareixia un llibre singular, que recomano a tots aquells que estiguin interessats, activament o passiva, per la política catalana. Es titula Recordant Josep Pallach, l'ha editat Rúbrica Editorial i en són coordinadors Joaquim Ferrer i Pere Baltà; hi participen uns cent autors. Recordem que Pallach va néixer a Figueres el 1920 i que enguany fa 35 anys de la seva mort, esdevinguda el 1977. Pallach va ser el pal de paller del socialisme català i va defensar sempre l'existència d'un partit d'obediència catalana, no subordinat a Madrid. Que no us estranyi, doncs, que els unitaristes diguin sempre que ells són federalistes; no ho són gens, és la seva manera de no dir-se espanyolistes, tot i saber que el federalisme, en tots els àmbits, és impossible a la península Ibèrica.

Pallach va ser un home importantíssim, i la seva mort va constituir una ensulsiada nacional, perquè la part del socialisme català que era unitarista no trigà gens a federar-se (ha!) al PSOE, i no sols això sinó que va perdre el seu grup propi al Congrés espanyol. No endebades Maragall va anomenar al PSC al Congrés espanyol “el grup invisible”. El pensament de Pallach estava sòlidament estructurat: era partidari, per exemple, d'una economia productiva enfront d'una economia especulativa (d'aquí plora la criatura!); tenia un programa clar i extens sobre la pedagogia, recuperant les arrels d'aquella revolució pedagògica de la qual el nostre país va ser protagonista privilegiat fins que la guerra ho va fer anar tot en orris.

Pallach era un demòcrata i un pedagog i era partidari d'explicar de manera nítida i transparent per a què és la democràcia, de quins mecanismes s'ha de servir el ciutadà i els drets inalienables dels treballadors. Convençut que no hi ha país sense socialisme en llibertat, hauria aplegat, si hagués viscut, una enorme majoria a Catalunya. No endebades el recorda tanta gent –mireu si no la llista de polítics que al seu moment van ser importants i que el vent de la història ha arraconat a l'oblit– i no endebades el socialisme català no ha parat de retrocedir. Caldria recuperar-lo, però de debò, malgrat les pressions i malgrat promeses irrisòries.