El logògraf

La parauleta aquesta del títol surt al Diccionari de l'Enciclopèdia, no pas al de l'Institut, on apareix consignada (sota la veu logos-) per bé que després, incomprensiblement, no hi tingui entrada. I allò que significa, en el grec originari, i en principi, és qui escriu paraules destinades a ser pronunciades. A l'antiga Hèl·lade era, en definitiva, el rètor que componia discursos d'encàrrec per als clients.

Passats els segles, cal reconèixer que no és dels grecismes que hagin fet més fortuna. I menys avui dia, en què, si bé no hi ha manaies que es preuï que no disposi d'un assessor d'imatge i d'un cap de protocol, no es pot pas dir el mateix dels encarregats d'escriure'ls les prèdiques, ja que, en la mesura que aquells en tinguin, aquests solen rebre una denominació prou més argòtica i despectiva, com és la de negres (habitual també per designar, en el món editorial, semblant mena de matxaques; possiblement perquè, com als negres de la millor època colonial, els toca a uns tals plumífers pencar sense cap reconeixença i a canvi només de quatre xavos).

Doncs bé, ara la cosa comença a canviar. En un escenari pas gaire èpic. Perquè allò a què assistim no té tant de wagneriana Götterdämmerung (o capvespre dels déus) com de simple i espriuana Marionettendämmerung (o capvespre de titelles i de titellaires). És a dir, d'enjudiciament de corruptes i de corruptors més que presumptes.

Com el manso aquest de cognom amb lletra final que com una creu deu pesar-li, revelat ara com un indiscutible logògraf. I que, a canvi només de vora mig milió d'euros, elaborava no pas com un negre, sinó cobrant en negre, discursos per a l'anterior Gauleiter baleàric del PP. Llàstima només que, talment l'assassí impel·lit a tornar al lloc del crim, l'home defugís l'anonimat a l'hora de lloar la florida prosa que fluïa dels llavis del seu capo i patró!