El poder de l'abstenció

Abstenir-se, per a qualsevol ciutadà, és poca cosa més que llençar el vot a les escombraries. Té l'avantatge, això sí, que no provoca molèsties: fins el desplaçament al col·legi electoral resulta innecessari. Però, per a les senyores i els senyors diputats, l'abstenció és tota una altra cosa.

Amb un govern sense majoria absoluta, poquíssimes vegades l'abstenció és un vot neutre: sempre, o gairebé sempre, és equivalent a un sí o a un no. Posem d'exemple els pressupostos de la Generalitat per al 2012. Convergència no necessita el sí de ningú més ni per donar llum verd a la seva tramitació ni després per aprovar-los; solament li cal que algun dels altres grups importants del Parlament opti per l'abstenció, decisió que faria impossible la victòria dels que hi estan en contra. Aquesta mateixa abstenció tindria un efecte contrari si l'aval parlamentari als comptes del govern exigís no una majoria simple, com passa ara, sinó la majoria absoluta que requereixen algunes decisions.

Ja es veu, doncs, que els diputats tenen la facultat de dir sí o de dir no sense mullar-se, que sense manifestar-se explícitament a favor o inequívocament en contra poden aprovar una llei o fer-la caure. Quin estrany poder, aquest de l'abstenció parlamentària, que necessàriament ha d'exercir-se, això sí, assegut a l'escó, atent a les indicacions del cap de files i prement el botó adequat. Vaja, que no s'hi val, quedar-se a casa.