Una sala virtual

La sala Rovira tanca el 4 de febrer després de setanta anys d'obrir cada dia a la Rambla de Catalunya barcelonina amb una oferta de peces inspirada en la voluntat d'agermanar art i catalanitat. Per aquesta raó hi dominà l'expressió gràfica més entranyable de la nostra tradició cultural: l'obra d'il·lustradors i ninotaires que copsaren instants genuïns de vida quotidiana dels anys centrals del segle XX.

El periodista Josep Maria Cadena ho afirmà el 12 de gener passat en inaugurar l'exposició d'homenatge a la trajectòria d'aquella sala tan vinculada a l'atmosfera emocional ciutadana: el dibuix és l'essència de l'art plàstic. La Rovira perpetuà la memòria de l'esplet d'excel·lents dibuixants que assoliren popularitat en la premsa d'abans de 1939: els barcelonins Cornet, Junceda, Hurtuna, Feliu Elias, Apel·les Mestres, el lleidatà Gosé, el tarragoní Opisso, el vilanoví Llaverias. Eren capdavanters d'una generació artística que enriquí l'imaginari català en un temps sense televisió ni internet, sense alternatives al paper imprès com a mitjà per transferir cultura visual.

La Sala Rovira fou punt de trobada de sensibilitats atretes per l'univers gràfic d'un sistema periodístic que la guerra del 36 havia delmat, i també pels referents clàssics d'una pintura figurativa identificada amb la catalanitat. Obriren el 1942 amb una exposició de dibuixos de Nonell. Els Rovira, des de l'avi Segimon, iniciador de la nissaga, han estat virtuosos en el camp de les galeries d'art.

Aquesta sala virtuosa passarà a ser ara virtual. Podrem accedir al seu fons, sempre renovat, mitjançant un lloc web. Serà virtual en el sentit tecnològic del terme. També és virtual ara la crítica d'art en l'accepció original de la paraula: una realitat que no és sinó en potència. Aquest gènere periodístic ha estat amortitzat, tot i que és molt apreciat per la majoria dels lectors de diari, gent culta de classe mitjana. Sense una crítica que les vigoritzi, les galeries d'art emigraran cap al món vaporós de la virtualitat.