Bukowski

M'agrada Bukowski: és l'escriptor més natural que conec. S'emborratxava sovint, però deia coses molt profundes. Explicava molt bé, per exemple, el vertigen que provoca escriure (i també viure): “Cada nova línia –deia– és un començament i no té res a veure amb cap de les línies que has escrit abans; tots comencem de zero cada dia.” Va treballar de paleta fins als 50 anys, i deia, amb raó, que guanyar-se la vida treballant és, en la majoria de casos, terrorífic. “Sovint has de lluitar per conservar una feina horrible –deia fa anys, però és com si ho escrivís ara mateix– perquè hi ha 25 paios al darrere teu disposats a acceptar aquesta mateixa feina.” Però m'agrada Bukowski, sobretot, perquè estimava els gats. Quan el van convidar a anar a Canes a la presentació de la pel·lícula Barfly (ell n'havia fet el guió), va declinar la invitació perquè no va voler deixar els seus gats sols tants dies. O perquè no va voler estar sense els seus gats tants dies. Els estimava amb passió. En una seva novel·la escriu: “El meu vell gat ros se'm va acostar i em va mirar. Ens vam mirar l'un a l'altre. Tots dos ho sabíem tot i no sabíem res. Després se'n va anar.” Si has viscut amb gats saps molt bé que sí que ho saben tot, de tu. Bukowski necessitava viure amb gats. Sabia que un gat allibera de les cabòries i abaixa la tensió arterial; les persones que viuen amb un animal de companyia tenen més bona salut, i està comprovat que viuen més bé i més anys. Mireu, si no: dimarts va ser sant Antoni Abat, patró dels animals domèstics. (De tot el santoral, és el que em cau més simpàtic, amb el porquet a coll i cara de bona persona.) La llegenda diu que guaria tots els animals ferits que trobava, i que un porquet al qual va salvar la vida, en senyal d'agraïment, va decidir seguir-lo fidelment i fer-li companyia per sempre més. I diuen que va morir als 105 anys. El sant, vull dir!