Sant Sebastià, a Beuda

M'agraden les persones corrents, que són aquelles davant les virtuts de les quals no s'ha de pagar peatge. I començo dient això perquè diumenge passat vaig poder practicar a bastament aquest gust particular, per la gent que vaig trobar i tractar. A Beuda celebraven la festa de Sant Sebastià, patró del poble, i hi havia una marxa esportiva, vermut popular, cançó catalana, i la presentació del número 8 de la revista Les Garrotxes.

Va ser durant la presentació que vaig tenir l'ocasió de conèixer de prop alguna gent que coneixia per referències. Perquè en aquest número 8 de Les Garrotxes (la col·lecció fa goig i ja s'acredita sola) l'entrevista central que es fa a un personatge significat del territori és amb Marcel·lí Quintana, un home arrelat al país, sentimental i optimista a parts iguals, treballador sofert i carregat d'experiències, un altre bon reguitzell de les quals ens deixà anar arran de la insinuació d'un dels presentadors de l'acte. En Marcel·lí, donant mostres d'una humanitat a tota prova, d'un coneixement abassegador de tots els pobles, masos i llocs a redós de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, encativà l'audiència que no sentia passar el temps, perquè l'escoltava embadocada.

Llegeixin, si no l'han llegida, l'entrevista que li fa Ramon Estéban en el dit últim número de Les Garrotxes, i constataran la humanitat, el coratge i la sinceritat del personatge, aspectes dels quals va fer una nova demostració aquest diumenge en la conversa que encaterinà el públic que omplia el local municipal de Beuda. En un moment determinat vaig pensar en el gran cuiner francès Antonin Carême (1784-1833), que confessava haver passat autèntica gana durant la infantesa i, per això, de seguida que pogué, es llogà per treballar en la cuina d'un restaurant parisenc. En Marcel·lí confessà davant de tothom que de jove havia passat molta gana, i vaig pensar que potser per això havia posat un restaurant. Un restaurant que, diguem-ho ara que hi som, és un model de cuina tradicional i casolana: tot es fa com s'ha fet sempre, segons les paraules del mateix personatge. Ho va explicar tot com la cosa més natural i normal del món, i per això els deia al principi que m'agraden les persones corrents, que són aquelles davant les virtuts de les quals no s'ha de pagar peatge. Durant la genial conversa col·loqui, també vaig pensar en allò que escriu Josep Pla: “La conversa i el xafardeig és la quinta essència de tota possible civilització, de tota convivència tolerant i amable.”