Escoltem què diuen els animals

“Conec fins el nom de cada gos que borda i cada gallina que escataina”, escriu Jaume Cabré en la seva novel·la Jo confesso. En català, la gallina escataina, escaïna i cloqueja; els pollets i els ocells petits piulen, piulegen o piuen. Els coloms parrupen, marruquen i marruquegen; l'oca claca, i la perdiu escotxega. Alguns ocells, com ara els pardals, xerrotegen, és a dir, fan una sèrie de crits que no són pròpiament un cant.

La majoria dels verbs que representen les veus dels animals són d'origen onomatopeic i adapten el crit de l'animal. Per exemple, les ovelles belen o fan bels, i les cabres esbieguen. Els cavalls renillen, eguinen i aïnen, i les vaques i els bous mugeixen. Els insectes, especialment les abelles, brunzeixen, boneixen, bugonen i brumeixen –que prové de l'encreuament de bonir i brunzir–. La truja gardenya i el porc gruny, rondina i esgüella. D'esgüells o güells, també en fan els conills i les rates. Més conegut és que els gats miolen i els gossos lladren, borden i udolen. Però, atenció, que quan un gos pren mal, carina, i quan lladra d'una manera impacient i planyívola, grinyola
i ganyola.

Molts d'aquests verbs han eixamplat el significat
i per extensió han passat a designar altres accions. Més enllà dels gossos i els porcs, les persones també grunyen i les portes grinyolen. I no només rugeixen els lleons, rugim quan ens enrabiem i fins i tot la mar, quan brama, rugeix.