La Tossa autèntica

Quan Salvi Gascons i Bassas va escriure el llibre Tossa i el seu pelegrí el 1982, hi va afegir un subtítol: “Tradició única a Catalunya”. La festa del pelegrí és això i “una prova més de les exquisides peculiaritats d'aquest poble”, com m'escrivia el recordat exalcalde tossenc Telm Zaragoza, a la dedicatòria del llibre. És, certament, una mostra única de manteniment d'un sentiment ampli –a rebre el pelegrí hi van creients i no creients– i de fe, que es veu, de seguida, pel silenci impressionant amb què es rep el protagonista a l'entrada del poble, se l'acompanya a la capella dels Socors i es recorre amb ell bona part del poble antic, en processó, fins a l'església. Colpeig. Per a un tossenc, ser pelegrí és aconseguir una fita inesborrable. Aquest any, suposo que per primera vegada, el mateix pelegrí ha entonat els goigs de la diada, un cop anunciat que s'havia complert el vot. El pelegrí ha estat Francesc Fonalleres, un dels tossencs de pedra picada que està a totes les manifestacions culturals, especialment de caire sardanístic, coral i patriòtic. La seva bona veu –canta de tenor a la Coral Tossenca– ha ressonat pels altaveus recordant-nos la de l'antic director del museu, en Vicenç Esteban Darder, tradicional cantaire cada any i ara absent per les xacres dels anys. L'any passat el pelegrí va ser en Francesc Zucchitello, fill de l'autor de la monografia dedicada a la capella dels Socors i de tants llibres que han enaltit la història de Tossa. En Mario Zucchitello, l'historiador italià establert a la vila, s'ha convertit en el guia dels nous pelegrins i el trobareu sempre al seu costat. Mil tres-cents acompanyants es van afegir aquest any a la gesta del pelegrí titular. L'arribada de gent es feia interminable. La seva cara palesava la satisfacció del deure acomplert, allò que diu la primera estrofa dels goigs: “Ja s'ha acomplert el vot dels avis/ i han perfumat tots els camins/ les oracions dels nostres llavis/ i els sofriments dels pelegrins.” M'explicava en Mario, a casa del qual vam tenir el goig de sopar uns quants amics després de la processó, que ell és incapaç de cantar aquesta estrofa. L'emoció no el deixa. Estic convençut que això passa a molta gent, de Tossa i de fora. Aquest any, la casualitat ha fet que no poguéssim gaudir de la impagable imatge de les teieres plenes de fusta de pi cremant a les muralles de Vila Vella a l'antic estil. Vaig ser testimoni dels diversos intents fallits. No van voler encendre's. El cor dels tossencs sí, però, que era encès. Pels carrers desfilava, realment, la Tossa autèntica. Que duri!