Europa?

De manera recurrent convé tirar una mica d'aigua a un cert vi: el
de l'europeisme a ultrança de
molts catalans que, amb vista a
defugir tant com poden el foc del
primitivisme hispànic, es lliuren a les brases d'una Europa no precisament tampoc angelical.

Dos fets recents –l'un, consumat; l'altre, hipotètic– avalen una renovada reflexió en aquest sentit.

Vet aquí, doncs, com gràcies al zel de Don Aleho, i a la complicitat tàcita de Don Raimundo, l'eurocambra accepta d'encabir en un mateix sac Havel i Fraga per dedicar-los compungida un minut de silenci. ¿Tan poca i tan deformada memòria tenen els parlamentaris europeus?

Perquè, si amb algú calia equiparar Manuel Fraga Iribarne (el qual, per cert, va consumar el seu relatiu canvi de camisa pel simple procediment de prescindir en democràcia del segon cognom), no era amb
l'antic president txec, sinó –i per aquest ordre cronològic– amb:
Joseph Goebbels, Heinrich Himmler, Franz Josef Strauss. ¿Tan deglutits té ja la vella Europa el nom
–dels dos primers almenys– com
per homenatjar qui va ser-ne
digne pendant espanyol?

Hi ha catalanets, però, que no paren pas gaire esment en això, contentets com estan perquè el nou president d'aquest mateix artefacte suprastructural, el senyor Martin Schulz –un llibreter reconvertit en polític– diu ser lector de Josep Pla, Màrius Torres, Jaume Cabré. D'on aquells infereixen que el reconeixement oficial del català a les altes instàncies europees és ja gairebé un fet.

Doncs bé, tranquil tothom, que la cosa està per veure. Perquè interessar-se per una literatura no és sinònim de donar bel·ligerància fora d'aquest àmbit a la llengua en què és escrita (l'anomenada síndrome Tubino, tan ben representada avui, entre altres, per Don Mario Vargas Llosa).

Ergo: Europa?, sí; però no
pas sense molta més de Catalu-
nya que no hi ha encara.