Puny ferm, peus a terra i mapes clars
Deu dies després que uns mossos d'esquadra revoltats li cantessin el “Que viva España”, el president de la Generalitat diu que “necessitem obrir camins” que ultrapassin el marc constitucional. Aquesta mena d'inquietuds no són noves. L'última vegada ens vam embolicar en la reforma de l'Estatut. El de 1979 ens havia quedat petit, calia trobar una solució als problemes crònics de finançament, no podia ser que les nostres institucions depenguessin de pactes conjunturals amb el govern de Madrid, havíem de tenir una relació bilateral amb Espanya i moltes coses més. El resultat va ser l'Estatut del 2006 i el seu viacrucis d'inconstitucionalitats. No es pot pas dir que estiguem més bé. Si en temps de vaques grasses només vam aconseguir això, què esperem en temps de vaques magres i lletges? La sentència del president Pujol va ser contundent: “No ens hem agradat, no hem agradat, i ells no ens han agradat”. El segon i el tercer desgrats són una constant històrica, el primer és una novetat. No podem anar pel món, no podem estar en el món, sense distingir el que és important del que és accessori i sense un denominador comú entre totes les forces polítiques. Som una nació, però sonem com una olla de grills. Un herald del PP diu que Catalunya no necessita més recursos sinó que ha de gastar menys. La lideressa del PSOE català diu que combat “con uñas y dientes” la proposta de pacte fiscal dels nacionalistes. Així perdem un llençol a cada bugada. Els comptes no poden deixar tant de marge a la fantasia si volem que ens entenguin arreu. Quan es tracta d'“obrir camins que alguns interpretaran com a camins de confrontació però que seran camins d'autoafirmació” (o viceversa) no pot haver-hi tanta dissonància pel que fa a les coses de menjar. Un país no se'n surt perquè una facció política es despengi amb alguna idea brillant sinó perquè tothom coincideix en una afirmació de país i deixa per més endavant les confrontacions partidistes. Com en una barca de rems, on es pot consentir que algú deixi de remar però no que cada remer vagi a la seva. Perquè s'entengui: o s'aconsegueixen majories sòlides, almenys del 80%, a totes les institucions representatives –a partir d'una llista o de catorze–, amb un projecte clar de supervivència (independentista o regionalista, tant se val), o farem el mateix ridícul que els mossos cantaires.
