Bondat

És complex el tema de la bondat. Que al món hi ha bons i dolents ho sabem des que érem petits i vèiem pel·lícules d'indis i americans. Els westerns van ser la nostra educació moral, la versió audiovisual del catecisme. Amb les pel·lis de cow-boys en declivi, ara la mainada s'ha de conformar amb les relacions binàries que s'estableixen entre en Pep (el noi, el somni de les sogres) i en Mou (el malvat, el terror de les tietes). La qüestió sempre ha estat saber si la bondat i la virtut són recompensades. El Barça fantàstic d'en Guardiola és un gran argument a favor de la hipòtesi que la bondat sempre té premi. El món és una lluita permanent entre els impulsos de noblesa i els de mesquinesa. El problema és que si es grata una mica, els contrastos no són mai tan evidents. A la pràctica tots som còctel amb dosis desiguals de bon cor i mala bava. A l'amic Chesterton el preocupaven aquestes qüestions i ja va assenyalar el curiós problema lingüístic que presenta la mateixa paraula “bo”: “Si un home pot matar la seva àvia amb un tret des de cinc-cents metres haig de considerar-lo un bon tirador, però no necessàriament una bona persona.” Sí, la bondat és complexa, però no hi ha joia més intensa ni goig més entranyable que el que produeix la victòria de la bondat. Tot això és el que proposa una de les pel·lícules més recomanables de la cartellera. Es diu Le Havre i s'hi va referir fa uns dies, amb la gràcia i el bon criteri habituals, en Manuel Cuyàs en aquest diari. Poques vegades el cinema ha sabut fer alta comèdia amb el tema de la bondat o presentar qüestions polítiques essencials amb tanta eficàcia com en aquesta pel·lícula del finès Kaurismäki. Potser el gran precedent seria To be or not to be, el clàssic de Lubitsch. A Le Havre, però, l'humor és més elegant i contingut i quan arriba el reglamentari “The end” ja hem entès –entre plors i rialles– que no hi ha finals realment feliços si no han estat fruit de la bondat. Contes de ficció, dirà en Mou. No t'ho pensis, no t'ho pensis, dirà en Pep.